Benvinguts a la croada espanyola

No sé si l’amable lector està preocupat. El meu gat i jo no gaire. Però ves, bada. Diuen que el 9 de setembre d’aquest any un simpàtic asteroide podria xocar contra la Terra. Home, parlem-ne. Es diu 2006 QV89 i té pressa: ve cagant llets a 44.000 quilòmetres per hora. Uh! Oh! No tenim por. Segur que no peta a la nostra estimada pell de brau-frau. No us cal resar.

Hi ha persones que encara no ho saben, però l’estat espanyol està protegit contra tot tipus d’amenaces. No es tracta d’un escut antiasteroides. Ni d’una cuirassa feta de bossa de plàstic bruta i regalimosa de supermercat. No. Aquí, a tots els vassalls, súbdits, subjectes, objectes de l’Estat ens protegeix una força superior, elevada. Mireu per damunt dels vostres caps d’esclaus democràtics. Els veieu? Sí, són la Lliga dels Déus Extraordinaris. Espanya és un estat diví. Protegit per tots els déus. De fet, Espanya és Terra Santa. I la nova croada, de la tradicional fàbrica de croades espanyoles, ha començat. Espanya ja és una jihad. Prepareu-vos, heretges, infidels, dissidents. Bé, volem dir... catalans. Però precisament en nom dels catalans anireu a l’infern tots. Quan us consumiu us diran que es cremen els catalans però ja sereu carbó de les mines de producció de l’únic estat espanyol possible: el sagrat, el sant, el diví, el que no és d’aquest món. Però, ei, assosseguem-nos una mica. Posem una espelma de temperància.

L’hora és greu, però en aquests moments de sotsobra cal escoltar, sempre, els consells de la moderació. El mesurat, recte, circumspecte Agustí Calvet (Gaziel), sacrosant director de La Vanguardia durant la República, ja ens torna a advertir des del lluminós cel de la ponderació: “L’Imperi Espanyol ha estat sempre, com l’islàmic, un imperi essencialment militar. Més ben dit: religioso-militar, en el sentit que la milícia hi és com una mena de religió, i la religió s’hi considera com una milícia”. Espanya és només una religió: fabricada, única, contínua, immutable. Espanya, com afirma l’imparcial Gaziel, és: tron, espasa i altar. Avui, ahir i sempre Espanya és un dogma, un credo, un culte. Torna la nova-vella religió espanyola. Ja la coneixem. Ja s’ha vist. Ja s’ha explicat. L’abril de 1934 la periodista Irene Polo escrivia, infiltrada, amagada, “Com ha fet el primer pas el feixisme d’Espanya”. No ha passat el temps: els viatges pagats per anar a la manifestació d’El Escorial, on el supermercat de les dretes, la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), fa una gloriosa manifestació. Amb la mateixa cantarella sagrada de sempre: “ Adelante, con fe en la victoria, por la Patria y por Dios, a vencer o morir; nos espera el laurel de la Gloria, porque está con nosotros la Historia, con nosotros está el porvenir. De entusiasmo los pechos alientan y en Ori ente amanece otro Sol; que se pongan en pie los que sientan el orgullo de ser español ”. Ja som aquí. I anem cap al moment següent. Com s’escrivia a l’editorial de La Veu de Catalunya del 18 de juliol de 1936: “Una dictadura a Espanya, en qualsevol de les seves formes, seria radicalment, irreductiblement anticatalana. Com deia el senyor Cambó no fa gaires setmanes, aviat ni tan sols podríem pregar en català. És, doncs, un deure patriòtic ineludible, inexorable, que, mentre sigui materialment possible, nosaltres fem tot el que calgui perquè aquesta solució catastròfica no s’esdevingui, i perquè si els fets, contra la nostra voluntat i sense la nostra culpa, la converteixen en inevitable, no en tinguem ni cap responsabilitat ni cap complicitat”. Això es el que hauran de tenir en compte aquells catalans que encara creuen en Espanya. Això els pesarà per sempre més. Perquè si generació rere generació de catalans continuem veient i patint el mateix (judicis, presos, repressió...) potser que qui ha de reflexionar som nosaltres mateixos. Si repetim sempre els mateixos errors ens mereixem el que tenim, el que tindrem. Com reitero des de fa anys: l’estat espanyol ha decidit, un cop més, acabar amb Catalunya i els catalans. Han pitjat el botó. I ve l’asteroide sagrat. La croada ha començat. I l’objectiu és tothom. Diria que sempre hem tingut fe i ara ens caldria, per primer cop, sort. La sort que no han tingut els que ja no hi són i ho van donar tot perquè nosaltres continuem aquí.