CADCI, purgatori obert

Quin nom volen? El que vulguin... Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, Eugeni d’Ors, Francesc Cambó, Francesc Macià, Josep Puig i Cadafalch, Frederic Rahola, Josep Maria Folch i Torres, Josep Tarradellas, Manuel Carrasco i Formiguera, Manuel Serra i Moret, Pompeu Fabra, Jordi Arquer... I així fins a 20.000 socis. De tots els partits: la Lliga Regionalista, Unió Socialista de Catalunya, Estat Català, Unió, ERC, PSUC... Què fan tots al mateix edifici?

EL 1914 EL FUTUR omplia la Rambla de Santa Mònica, 25 (avui 10). Aprenents, dependents, saltataulells... Els espermatozous del demà: “El jove meritori que entra avui a l’escriptori o al magatzem pot haver esdevingut demà el cap de la casa comercial. Sabeu, amic, quines són les condicions essencials d’una brillant carrera per a un jove negociant? Són tres: Treball, Honradesa, Estudi”. El país es trobava al CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria). Indústria humana de la formació i la cultura nascuda el 1903. Fàbrica de professionals de l’ espavilamenta (avui en diuen emprenedors). Central nuclear de la meritocràcia. Laboratori de la Catalunya pop. Somni català de la conquesta del futur. Es pot votar en contra d’això? Es pot votar en contra de tu mateix? Es pot votar en contra dels teus avis?

AQUEST DIVENDRES la CUP presentarà una moció al ple de l’Ajuntament de Barcelona. Demana que l’històric edifici del CADCI es converteixi en un espai de memòria de la República. Ja ho veurem. El 16 d’octubre ERC va presentar aquesta moció. El 19 la retirava. I la CUP la presenta sense cap modificació. Què passa al CADCI? Darrere hi ha la bomba nuclear: la memòria. La història d’un país que fa bum. Amb la cara de metralla que et tanca a casa. Els franquistes incauten l’edifici el 1939. El saqueig de documentació més gran després de la Generalitat. Però va acabar amb ells el franquisme? No! Ja se n’encarregarà la democràcia.

L’EDIFICI PASSA al ministeri de Treball. L’Estat exerceix el monopoli de la democràcia: no reconeix els legítims propietaris, els socis del CADCI. L’argument judicial és colossal: la llei franquista de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats Públiques, va extingir el CADCI. I els hi diuen a la cara! Vostè no està viu! I això és nostre! Més diversió patrocinada. El 1984 el ministeri cedeix, en usdefruit, l’edifici a la UGT. Un dia Déu passava per allà i el 1997, gràcies a la mediació de la Generalitat, es deixa al CADCI un despatx capsa de mistos al seu edifici! Moribunds. El 2007 la Llei de Memòria Històrica deixa sense efectes la Llei de Responsabilitats Polítiques de 1939. Es reconeix el CADCI. Revifen. El 2009 l’entitat sol·licita de nou els seus béns. A més de la seu hi ha 55 edificis a tot Catalunya. I desenes sense localitzar encara (com els que reclamen ateneus i associacions de tot el país). El 6 d’octubre del 2014 el CADCI presenta un recurs patrimonial a la Dirección General del Patrimonio del Estado. Demanen el retorn de la seva seu. Cas obert. I què ha passat durant tots aquests anys? El CADCI engabiat en un despatx. La UGT intentant devorar-lo. I, ara, per dir-ho eufemísticament, convidant els partits a reflexionar sobre la moció de divendres.

ARA ÉS UN EDIFICI gairebé buit. Cinc mil metres quadrats convertits en un mausoleu de la vergonya. I, ara, ¿poden Barcelona en Comú, Convergència i ERC votar en contra de la moció? Abstenir-se? Poden votar contra si mateixos? Que vagin a l’Arxiu Nacional. El CADCI ha cedit més de 128.000 documents retornats de l’espoli (encara en queden milers). Veuran la fitxa de 70.000 socis. Veuran els seus ulls que els miren. Sentiran la seva veu que parla. Per telèfon.

FA UNES SETMANES vaig parlar amb Medir Gonzàlez Castells. Fill de Manuel Gonzàlez Alba. Va morir (amb Amadeu Bardina i Jaume Compte) durant els Fets d’Octubre de 1934 per l’atac de l’exèrcit espanyol a l’edifici de Santa Mònica. Era soci del CADCI. La conversa no l’oblidaré mai. Volia donar-me les gràcies per recordar el seu pare. Va ser un gràcies que venia d’un lloc sense temps i espai. El gràcies de moltes persones en una persona. Era el gràcies d’un purgatori.

ARA SÍ, ARA SÍ que ja tenim els morts a sobre nostre. Recuperem l’edifici. Recuperem el país. Recuperem les persones. Recuperem-nos tots i escapem del purgatori. Perquè... sentiu els seus noms? Doncs també són els nostres.