Publicitat
Publicitat

Candidata a la seva boda familiar

Herrera parla amb el cantautor galàctic Jaume Sisa. Pregunta per la núvia: “L’Ada Colau no és per aquí?”

Els convidats esperen la núvia. Els primers a arribar són els europeus. De Grècia: Stavros Karagkounis (Syriza). D’Alemanya: Ska Keller (Partit Verd Europeu). I per culpa de l’avió la portuguesa Marisa Matias (Bloc d’Esquerra) arriba amb la missa començada. Desembarca el català Joan Herrera (ICV). Aterra el malagueny Alberto Garzón (IU). Moment familiar abans que arribi la núvia. Abraçades. Somriures. Converses. El pol·len dels plataners sembla un confeti avançat que cau damunt d’ulls i nassos. Esperem. Herrera parla amb el cantautor galàctic Jaume Sisa. Pregunta per la núvia: “L’Ada Colau no és per aquí?” I Herrera s’arronsa d’espatlles com un interrogant. Arriba amb el retard clàssic. Vestida de negre. El vendaval de les càmeres espanta el pol·len. Tothom vol la foto: Colau i Herrera en el primer i únic míting junts. Es diuen un sí ràpid: “Ada”, diu ell. “Hola”, diu ella. És la boda del fair play de Barcelona en Comú. Plaça del sagrat periodista Josep Maria Huertas Clavería. Temple del barcelonisme popular: el Poblenou.

Foto d’abric de família. I instant galàctic: passa davant els flaixos un gos blanc mida poni i darrere seu l’amo que crida: “Negreta!” Són moments de nervis. D’emoció de futur. Keller amb el seu somriure imant explica les qualitats d’Ada, Ada, Ada... la núvia que farà que comenci “una primavera europea”. Flors. Karagkounis fa un vers per a la núvia: “Barcelona en Comú és Syriza”. Amor. Matias es desfà en elogis per a una Ada de somnis. Romanticisme. Garzón deixa Colau pels núvols del paradís republicà. Esperança. Herrera fa un discurs vibrant, elèctric, s’enlaira, s’enlaira... i aterra amb gran fair play per posar l’anell a Colau: “Ada, et toca que des de Barcelona obrim el camí”. Es miren. Es fan dos petons casts a la galta.

Surt la núvia. Parla amb to baix. Domesticant els nervis. Amb calma de partit gran. Amb aquell “sí” que s’estira i no canvia de marxa. Fins i tot quan diu frases de torres d’alta tensió sembla un fil musical: “Volem fer fora la màfia de les institucions”. Potser és l’emoció. S’adreça als convidats que omplen la plaça: “Us necessitem!” És la seva boda familiar, però no és el seu dia discursiu. Com si fos conscient del “sí, vull”. Sona el vals nupcial: “ El run run, en las calles... ” Només Herrera fa unes passes de ball. I la gent ho du als ulls: vol alguna cosa més que una boda. Vol el naixement del canvi anunciat des del 15-M de fa quatre anys. I miren la núvia.