Catalans desdibuixats
No ho sabia. M’ho deia un gran coneixedor de la política d’aquest país. Desdibuixat. Ho va llegir a l’article de Quim Monzó que recordava (també ho han fet Jordi Finestres i Jordi Amat) que el 1936 van assassinar Josep Maria Planes. Per denunciar amb els seus reportatges l’anarquisme gàngster. “Qui la FAI la paga”, deia un acudit profètic d’ El Be Negre. El setmanari d’humor de flaire francès que dirigia Planes disparava contra tothom. A ell li van disparar set trets al cap. També intenten matar Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Estava amagat. Però ha de sortir. Escortat fins a l’hospital. Reconeix Planes. Només se li veu “un inconegut rictus de terror que li havia quedat estergit als llavis”. Esfereït, fuig a França. Aquell país lliure traçat amb humoristes i dibuixants clars, senzills, fibló, moderns. A Catalunya eren un formiguer els que lluitaven per això. No se sap, no es vol saber, es nega. Però el país sempre ha dibuixat més llibertat que la que ha tingut. Potser perquè som gent dibuixada.
DESPRÉS DE LA MORT vam ser dibuix. Lo Pare Arcàngel. 1841. Primera publicació periòdica en català des de 1714. Només tres números. Es veu que n’hi ha que no els fa gràcia. Ja ho diuen el darrer dia: “ Circumstàncies imprevistas no han permès cumplir ab lo que prevé la lley ”. La cosa millora. El 1843 tres somiatruites creen Lo Verdader Català. La finestra de la Renaixença catalana. Mira si va bé que poden fer sis números. Els insulten, amenacen, perquè... tot està escrit en català. Ni amb divan psicoanalític de cadira de bova es van refer. Haurem de ser més humils. Fem Un Tros de Paper. Primera plaça del periodisme i de l’humor modern a Catalunya. Un any i mig. Un dia en una caricatura surt el tinent d’alcalde de Barcelona duent lligat, com un gosset, un periodista. L’amiguisme. El periodista s’ho pren bé. El polític, no. I demana al governador civil que suspengui el número. Així és. El fiscal d’Impremta al·lega que un dels articles sobre l’Exposició de París atempta contra la dignitat francesa. En aquest país tothom porta un surrealista dintre.
EL CANVI DE SEGLE és per pixar-se. El 25 de novembre de 1905 militars de l’exèrcit espanyol destrossen les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut! i el diari La Veu de Catalunya (ho recordava Agustí Colomines). No els fa gràcia un acudit al Cu-Cut! que se’n fot de les derrotes de l’exèrcit. Això és l’inici de la Solidaritat Catalana. Científic: als catalans ens han d’atonyinar com tonyina confitada per anar junts. Amb els trossos ja ens retroatonyinarem nosaltres. El Cu-Cut! dura deu anys. I peta. El darrer número (25 d’abril de 1912) és un dibuix d’un viatge de l’Orfeó Català a Madrid. Hi surt el mestre Lluís Millet amb una arpa davant d’un ós, símbol de la capital de l’Estat; un rèptil antropomòrfic, el lagartón, vestit com a diputat, financer; rates, serps... tot el terrari. El títol: “La música amanseix les feres”. Madrid en flames. Detencions. Pressions. El tanquen. Va morir de riure.
AQUÍ NO S’ESCAPA NINGÚ. Ni la gent d’ordre. Raimon Carrasco neix el 1924 i el seu pare el coneix per foto. Manuel Carrasco i Formiguera, líder d’Unió als anys trenta, és a la presó de Burgos. Sis mesos de garjola. L’Estevet, el setmanari que dirigeix, fa una caricatura on se’n fot de la llarga llista de victòries militars espanyoles al Marroc. I voleu sobredosi d’ironia: el 1938 l’assassinen a Burgos.
DARRERA VINYETA. França, el món, sempre més recordarà Charlie Hebdo. Ningú oblidarà. És la diferència. Aquí, des de fa segles, l’humor, el periodisme, la llibertat d’expressió, han patit censures, detencions, sancions, amenaces, assassinats... Aquí el pot de tinta tombat de la desmemòria taca els nostres homes mortalment desdibuixats. Potser per això hem fet tant humor. Som humor. Ja ho va dir el català Charles Chaplin: “L’humor és el dolor que riu”.
