FLISTFLAST

Catalunya, baluard abocador de la República

Va venir aquell paio a explicar-nos qui érem. Sempre, sempre els altres ens expliquen. Doncs bé, es veu que aquest era l’home bo. Va venir a Catalunya a finals de setembre de 1932. Per dur-nos aquell Estatut que vam votar el 1931 i que se’l van passar pel forro dels seus testicles immorals il·legals viciosos i el van convertir en Estatutet. Petit, petit, petit. Sí, vam aplaudir per transformar-nos en pigmeus, puces, criatures lil·liputenques. Sí, bwana. I sí, psicoanalista. I aquell home, el president del consell de ministres de la República, Manuel Azaña, progressista, d’esquerres, culte, es veu que era el que ens entenia. Imagineu-vos els altres. Ens comprenia tant que no va respectar res. Però a banda de la carnisseria, el ribot i la serra elèctrica antidemocràtica, va i el paio, el bo, el benigne, el caritatiu, ens perboca de regal allò que Catalunya ha de ser “ baluarte de la República”. Au, ja la tens. Galta i galta i soga al coll.

Allò de “ baluarte de la República ” ho van escopir, vomitar tots els polítics republicans fins al dia del judici final. D’esquerres, dretes, centre, marxistes, anarquistes, federalistes, contorsionistes, funambulistes, taxidermistes, peixos pallasso, esquirols bornis, coixos i daltònics... Catalunya havia de ser el baluard, la muralla, la fortificació, el bastió per defensar la República. El mur, la paret contra el feixisme. Contra els dolents, malvats, diabòlics que volen fer caure l’ordre establert. Traduït: Catalunya s’ha de suïcidar per salvar Espanya. Com ara. Tornen per la megafonia els gargalls, els vòmits de Catalunya baluard de la monarquia, la Constitució, la democràcia, l’ordre establert. Catalunya fort apatxe per defensar-se del feixisme, el neofeixisme, la ultradreta, la dreta radical, el populisme, de Vox, Ciutadans, el PP, la gallina Turuleta, la contaminació a la testa de les arengades alopèciques del mar Cantàbric, el canvi climàtic als bidets dels iglús monoparentals del nord-est de Groenlàndia... Catalunya, suïcida’t per Espanya. Catalunya, fes-te l’harakiri després que nosaltres t’hostiem físicament i espiritualment. Sempre és l’hora d’Espanya; mai és l’hora de Catalunya. Per això Catalunya és sempre una hipòtesi. En l’aire. Ja ens va avisar l’home bo que la nostra natura és penjar-nos.

El bondadós Azaña escriu als seus diaris (26 de setembre de 1931): “ Los catalanes habían venido a Madrid con la pretensión de que su proyecto de Estatuto es intangible y que había de aprobarse sin quitarle punto ni coma ”. Ha, ha... Però sí que són de la broma els catalans? A Espanya es pot fer tot menys respectar la voluntat, la raó, les idees, les lleis, l’esperit, la natura de Catalunya. Tot és possible menys el que soni, faci olor o es vegi com a català. Per això, quan el govern de la República rep (agost 1931) l’Estatut català (votat pel 75% del catalans amb un 99% de sís) passa a estudiar-se a la comissió que, guaita quina casualitat més fortuïta, estudia el projecte de Constitució, que, mira quin fruit de l’atzar més venturós, presidia un amic íntim d’Azaña: Luis Bello. El mateix dia que es rep el text català Bello llegeix una nota, darrere la qual hi ha Azaña, el bo, amb les tisores de podar i sagnar, tallant el futur de Catalunya: “ No podemos salirnos nunca de la Constitución, y mucho menos a la hora del Estatuto catalán, que ha de servir de precedente para futuros estatutos ”. Però Catalunya sempre ha de ser baluard de la República, ai, perdó, volem dir abocador, deixalleria, femer, cementiri... de la República, la monarquia, del que faci falta per netejar la caca, els residus, els cadàvers del zombi de ficció Espanya. Però ara toca ser moderats.

Per a aquest 2019 cal que fem cas a un home moderat, reflexiu, d’ordre, paradigma de la ponderació, símbol elevat dels cims del seny: Agustí Calvet, Gaziel, el mític director de La Vanguardia. Aquell senyor circumspecte ho va veure clar: “Catalunya és una pàtria que jeu prostituïda”. Au, a treballar per l’Espanya proxeneta. Catalunya baluard del que faci falta sempre que estigui a punt per obrir-se de cames; doni els diners a l’amo i es deixi grapejar, posseir, la carn, l’ànima: a ella mateixa. Tot per deixar de ser ella i passar a ser d’ell. Dins del baluard, la presó, el cau, el forat que hem construït.