CRÒNICA

Una Cavalcada on qui arriba són els Reixos

A Balaguer els tres mags d’Orient arriben en tren

El vent passa la dalla. Els pares posen les caputxetes. Els padrins lliguen les bufandetes. Nassets vermell cirera. Galtetes de maduixeta. Ditets de llana. Peuets espernegada. Però res. L’horitzó és una via de tren amb un infinit de sol préssec en almívar dient adéu. Res. Capets que no deixen de mirar la planúria inacabable. Res. Fora de tot se sent... “xuuuuuuuu”. “Ja vénen los Reixos”, diu un nen que li estan a punt de saltar els ulls de les ulleres. Sí, perquè a Ponent, no vénen els Reis. Aquí sempre vénen fonèticament los Reixos.

L’Oest. Estació de Balaguer. Línia de tren de la Pobla de Segur. Res de primera classe. Al darrer vagó. I encara ningú els veu. Mentre els passatgers miren per les finestres i s’adonen que s’ha proclamat una República de nens en segons. Un xicot negre xafa la cara al vidre i provoca la confusió a l’andana. “Baltasar!”, crida un xiquet que vol fer un bot tipus molla cap al tren. “No, no és ell”, revela el pare avortant el salt. Tren parat. Baixen Ses Majestats bitllet classe popular. Metralladora infantil: “Hola, Reixos”. Hola, hola... Inacabable. Infinit. Bé, accelerem el pas protocol·lari.

Els Reixos pugen a les carrosses de colors música disco. Les estiren totterrenys dòcils, mansois. Enfilen el llarguíssim Passeig. Muntanyes de gent. Cims de nenets a collibè. Serralades de més xiquets apuntalant les esllavissades dels pares. Plou. Gotes de caramels. Plugim vermell, blau, groc, verd... I tothom neda per terra. Hi ha autèntics professionals de la pesca: atrapen qualsevol caramel amb mans xarxa. Hi ha nens i pares amb bosses de supermercat posant a prova la biologia del plàstic. Mares posant caramels a la bossa que es confonen amb els estoigs de maquillatges llaminadura. Padrins amb flexibilitats sobrehumanes. Els caramels gratis són el miracle més gran de la galàxia. Paraula de Déu pasta de sucre fos. Avancem dolçament.

Un pont sobre el Segre

Els Reixos arriben al pont que travessa el Segre. Aquí les finestres de la serralada del Montsec sempre estan obertes. “Quin airet més bo”, diu la ironia local. I els nens sempre recordaran aquest moment màgic de porticons esbatanats. I com els pares els diuen: “Tanca la boca al travessar el pont”. Com una bústia on dins ja hi ha el regal. Muts i amb ulls d’univers.

Aprofitem el silenci per preguntar als pares què demanen els seus fills als Reixos: “Tot lo del món”, diuen. I des de l’alçada miren els seus nens. Aquelles caretes d’eternitat infantil on apareixen tots els regals que han demanat. Fesomies amb un llacet d’il·lusió que no s’estripa mai. I els nens miren els pares. Tots embolcallats per un aire gelat de pàtria molt antiga: tan propera per a uns, tan llunyana per a altres. L’eternitat deu ser això: les cares de petits i grans el dia de Reixos.