Publicitat
Publicitat

Cervantes a Catalunya

Diuen que sí. Bé, potser. Vaja, que són per allà. Que no ho saben del cert. Però possiblement. Que, tranquils, que han trobat les restes de Cervantes. Segur? Bé... Potser també hi ha el mostatxo esmicolat de Don Quixot. O el queixal empastat i desintegrat de Sancho Pança després de tornar del dentista. No ADN. No carbono-14. No ouija. Tira milles. Diem que hem trobat Cervantes i sobre aquest bocí de pols s’edificarà la caseta adossada nacional.

RENEIX EL SECTOR de la construcció. Un totxo és la felicitat a la terra. La grua el senyal que som escollits per Déu. Amén i ciment. L’obra és perfecta. El formigó de la dualitat uneix indestructiblement les costelles de Cervantes: Don Quixot i Sancho Pança. La teoria ja la va escriure durant la postguerra el periodista Agustí Calvet (Gaziel). El Quixot, Castella. Sancho, Catalunya. L’amo i el criat. L’heroi i l’antiheroi. El boig i l’enraonat. El somiatruites i el que fa les truites. Posin-hi el ciment que vulguin: l’edifici va pujant. Castella poble remolcador. Catalunya poble remolcat. Quan hi ha bufetades Castella fa creure Catalunya. Quan hi ha pau Catalunya de les pedres en fa croissants. Com un bolero de formigó, arrapats a la discoteca de la Pell de Brau no poden viure l’un sense l’altre. És el bum-bum permanent de la construcció.

ENS ÉS IGUAL SI NO PODEM demostrar realment que les restes de Cervantes són aquestes. Ens és igual si el mateix Cervantes explica que Espanya no era una constructora SA. Tot és igual. Que Catalunya no era Sancho ho guipa el mateix Sancho. El pobre noi se sorprèn de veure tants homes penjats dels arbres. Tranquil, li diu Don Quixot: en aquesta terra és habitual penjar els dolentots dels arbres. Som a prop de Barcelona. Catalunya mai havia estat Sancho. Ho clissa Cervantes durant la seva epifania a Barcelona el 1610. Quan coneix la fama del Robin Hood català: Perot Rocaguinarda (Perot lo Lladre). Bandoler de masses. Perquè el bandolerisme era un fenomen mainstream. Al Quixot es transforma en Roque Guinart. Just, cabal, temible, bèl·lic: professional contra les injustícies. El superheroi ajuda Quixot i Sancho a arribar i moure’s per Barcelona. Al·lucinen. I tots dos volant en la seva road movie lisèrgica. Sona la psicodèlia de l’anarcoconservadorisme català: “ ¡Viva Roque Guinart muchos años, a pesar de los lladres que su perdición procuran! ”, canta el poble a la novel·la. Lladres. Perquè els lladres, els bandolers, els mussols, atraquen en català. Perquè tothom parla català. Ho veu i ho escriu Cervantes.

EMERGEIX AQUEST PAÍS ejemplo de lealtad ”, acollidor amb els de fora, amable, honorable, valent, agraït, però també bèl·lic, colèric, venjatiu, recelós. El resum més famós: “ archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y, en sitio y en belleza, única ”. Quin viatge de droga realista. El Quixot recobra el seny a Barcelona. I Cervantes té un viatge sideral a Catalunya. Sacsejat per l’al·lucinació catalana, anys després escriurà: “ Gente enojada terrible, y pacífica suave, gente que con facilidad da la vida por la honra, y por defenderlas entrambas, se adelantan a sí mismos, que es como adelantarse a todas las naciones del mundo ”. 2015 Odissea de l’Espai. Això no és ser Sancho. Ni Quixot. Això és ser una altra cosa.

MALGRAT ENQUESTES, boles de vidre, canyes esquerdades de radioestèsia, encara no podem assegurar si s’han trobat realment les restes de Cervantes, o les de Catalunya. Malgrat insults, il·legalitats, prohibicions, mentides. Malgrat tot, molts també volem saber, realment, on són les restes de Lorca. Les d’Andreu Nin. Les de tots els desapareguts durant la Guerra i la Dictadura. Malgrat els “ 70 años de paz ” que avui són una moneda. Molts també volem trobar les nostres restes. Les que va certificar Cervantes. Digue-li ADN de veritat, de llibertat.

Riure, malgrat tot