16/07/2017

Colau, supercacau

3 min

Superman, Batman, Spiderman, Hulk, el Capità Enciam, el Tornavís Hipnòtic, l’Escuradents Saltimbanqui... Dels milers de superherois me’n falta un: Superilla. Va, emergeix de la litosfera. Rebenta les estovalles de llambordes. Apareix. I defensa els indefensos. Sí, és estrany que els veïns del Poblenou, sotmesos a aquest apartheid que és la Superilla, no hagin creat l’antídot: l’heroïna Superilla. Seria la manera de combatre aquesta utopia imposada sense sentit comú per l’Ajuntament dels Comuns contra la voluntat dels comuns veïns mortals del Poblenou. Aquest somni de convertir Barcelona en comunitats urbanístiques amish. Després del tramvia vindrà el carro. I després el dinosaure-bus. Perquè si Ada Colau va lluitar contra el mal disfressada de Supervivenda, i avui és alcaldessa, és el model. El manual d’instruccions per a dummies dels superherois del futur.

Primera lliçó: guarneix-te. El 2007 Ada Colau volava per la ciutat disfressada de superheroïna: Supervivenda. La seva causa era denunciar i combatre el problema de l’habitatge. Com una Abella Maia de color dels taxis de la ciutat planava i fiblava. Exemple: punxava per sorpresa un míting d’Iniciativa per Catalunya. Aleshores, els seus socis xuclats de coalició d’avui eren denunciats com a “forces malignes”. Però unes quantes pol·linitzacions després... Xas! El febrer d’aquest any Colau apareix a La Vanguardia lluint embaràs. Mel. Melmelada. Melindro. Colau demostra que a Catalunya l’ascensor social funciona. En 8 anys va passar de Supervivenda a Superalcaldessa. Catalunya no té un ascensor social: té un ascensor sideral. Juguem a la lliga de les estrelles dels Superherois. Sí, volem la lluna, però la volem de glaçó al vas.

Hem de donar aigua a qui té set, va dir un dels primers superherois. I aquí falta aigua. Colau ha passat del “Sí, podem, ho canviarem tot, la casta, la màfia...” al replà del “ ho volem canviar però no ens deixen”. I ara estem al tobogan de “Fem el que podem”. Tot en només dos anys. Però Colau ja no és una política: és una cultura, una filosofia planetària. Avui, més que mai, hi ha gent que necessita creure que algú canviarà el món. Es necessiten Messies amb leds de baix consum. Es necessita viure en sectes adossades. Es necessita algú, perquè es dimiteix del jo col·lectiu.

La filosofia dels colauismes locals i universals té un manament de la llei de Déu: la culpa és dels altres. Tot els altres. S’externalitzen, es privatizen decisions i responsabilitats. Referèndum? Doncs la resposta és un zzz d’Abella Maia zigzaguejant. La vaga escleròtica del metro? Zzz. No és política, és la mutació existencial d’una part de la societat: jo, no. Tu, sí. Estem dinamitant la gènesi de les societats liberals: la responsabilitat individual fa la col·lectiva. És a dir, les formigues fan el formiguer. Per això després de milions d’anys les formigues continuen fent cases a tot el planeta i els dinosaures viuen al cementiri. Per què qui són els veritables superherois? Qui continua canviant les coses? Qui fa la revolució? Les formigues.

Aquesta és la lluita. Formigues eternes suadores reals versus dinosaures estètics propagandístics virtuals. La lluita per una substitució. Mitjó girat. La mentida es diu veritat. El gat es diu que és gos. Sí, ho escrivia un revolucionari burgès com Carles Soldevila de la Barcelona del 1916: “Tinc la sensació que aquesta cosa que anomenem gente-bien va esdevenint una veritable casta. Em sembla que en la societat barcelonina es poden senyalar amb bastant d’aplom les seves fronteres. Guaito al voltant i oviro un art- bien, un feminisme- bien, un pacifisme- bien, una religiositat- bien, un patriotisme- bien...” Sí, tot ha de ser bien. I jo et diré el que és bien. Nosaltres et direm si ets bien o no bien. La fàbrica elitista de certificats bien de causes, classes, idees... Ara, això sí, si vols canviar les coses: les canvies tu, però el superheroi serem nosaltres. Un supercacau.

stats