Dalí al Parlament

FRANCESC CANOSA
FRANCESC CANOSA Periodista i escriptor

Dalí al Parlament. Amb aquell bigoti que marca les deu i deu. S’asseu com si fos un bombó de la capsa de bombons que és l’hemicicle. Observa. Tot a punt. Actors, càmera, acció. Per fi veu com es filma el seu guió: La sang catalana. Així comença el que va escriure fa anys: “Anem a perpetrar en la realitat viva d’un país desconegut entre tots; fenomenal entre tots; original, violent i filosòfic entre tots. Catalunya, malgrat la seva situació geogràfica fàcilment accessible, exigeix, per emprendre’n el descobriment, tot el complicat utillatge de l’explorador integral, des de la sonda estratosfèrica fins a l’escafandre, de tant com ens caldrà pujar i baixar constantment per les regions més contradictòries, més profundes i més brillants de la vida del poble...” Soroll d’exploració: es claven grans claus. S’engeguen petits motors. 1, 2, 3.

ELS DIPUTATS se submergeixen amb l’escafandre. Respiren i reciten el guió: “L’hiperindividualisme, l’individualisme a ultrança, l’ànsia de l’originalitat integral de l’esperit català, la necessitat moral i biològica de tothom de fer alguna cosa diferent dels altres...” Sons: Wagner, rumba, clave i bombes de tant en tant. Expulsió a la superfície. Volant amb sonda estratosfèrica.

ELS DIPUTATS INTERPRETEN el guió dins del casc d’odissea a l’espai: “Qualsevol temptativa de règim totalitari s’oposa radicalment a la condició profunda i substancialment ultraindividualista i original de l’esperit català, i aquest mateix esperit és germen de la convulsió. Però aquest mateix esperit de llibertat integral ha incorporat voraçment els canibalismes socials més ambiciosos, factor que aplega el poble sota el signe de la més independent solidaritat. Per primavera, de cada casa dispar sorgeixen immenses forquilles, ganivets, símbols de la carn i del pa”. Sons: toquen Beethoven al piano, clar de lluna. Se sent el cant del rossinyol. Els crits agònics d’una locomotora. Tall de meló d’horitzó.

UN FUNAMBULISTA camina per la sirga que cus el món submarí i l’espai sideral. I diu: “L’individualisme recupera la seva realitat anímica profunda, la canalització de les tendències vitals anàrquiques en la solidaritat de la guerra en defensa de la realitat”. Per això Dalí era surrealista. Per això el dictador del surrealisme, André Breton, l’expulsa del moviment amb el Segon Manifest Surrealista (1929). Breton creu que “La bellesa serà convulsa o no serà”. Dalí creu que “La bellesa serà comestible o no serà”. Al pa, pa. Al vi, vi. Surrealista, per realista.

PER AIXÒ ELS CATALANS es van inventar el surrealisme. Com explicaven els humoristes catalans de principis de segle XX. Jaume Passarell, periodista i ninotaire, demostra que el surrealisme va néixer a Catalunya abans que André Breton i la seva colla de criatures pseudo mentalment alliberades proclamessin el Manifest Surrealista (1924) a París: “Empescada i cantada més de vint anys abans d’haver estat inventada a França la teoria que hom va batejar amb aquell apel·latiu i que molts aquí, babaus de mena que eren, es varen creure que ens va venir d’aquell país quan va sortir del carrer de la Boqueria... Encara més. El surrealisme que ells van començar de practicar era de broma. El que ens va venir de França no ho era gens. Era trist, encarcarat, i tirava a transcendental”.

L’HUMOR ÉS QUAN riu el dolor. Els catalans s’inventen el surrealisme perquè la seva realitat és tràgica, indigerible, bestial, animal. Realitat de realitat. La realitat és al quadrat i sobreïx el surrealisme com una olla de mongeta tendra. Quan la realitat ofega només es pot respirar amb el surrealisme.

DIES SURREALISTES. Tant, tant que avui pot semblar surrealista recordar un instant d’aquell primer Parlament català de 1932. Hemicicle en obres. A punt d’estrenar. Un ciutadà que estava de visita diu a un diputat: “Estareu asseguts tan a prop els uns dels altres que amb un xic de bona voluntat us podreu donar bufetades”. I ell contesta: “I jo dic que Catalunya és això, és una cosa tan petita que tots estem tan a prop que amb un xic de voluntat ens podem donar bufetades, però també dic que amb un xic de bona voluntat també tots nosaltres ens podem abraçar”. Només abandonant el surrealisme podrem abraçar el realisme. I que els bigotis marquin les deu i deu.