08/09/2019

La Diada del 2214

3 min

Algú ho sap? Fem apostes? ¿Conviurem amb selenites de color ou ferrat plat volador-menjador? ¿Les nostres orelles alterades genèticament s’independitzaran dels nostres caps i formaran una confederació mundial d’aparells auditius disposats a sentir-hi més en un món sord? Com serà el futur? Com serà la Diada del 2214? Què farem? Existirà Catalunya? I els catalans? Aturo les preguntes infinites. Ja ho sé, potser hi ha gent que en té les respostes. Jo, no. A més, al meu gat se li ha espatllat la bola de vidre després d’una nit d’anar més gat que un gat. Com que tinc el mix ressacós només podem amorrar-nos a l’ampolla de la distopia.

Llegim, el meu gat i jo, el còmic Terra cremada (del Sr. Pau Pèrrim i editat per la Fundació Reeixida). És una distopia: una contrautopia. Al revés d’una societat ideal. Una història fictícia que passa al futur. Al meu gat el títol li fa venir ganes de rom cremat i es passa la lectura mamant i traient foc pels bigotis. Ja és això: som un incendi. Terra cremada és un quadre costumista d’una Catalunya ardent en algun moment del segle XXI. Un país envaït. Annexionat com a Nordestepeninsular per un estat antidemocràtic espanyol. Una terra convertida en un gran camp de concentració. I uns catalans assetjats, perseguits, reprimits per les FEMS (Fuerzas Especiales y Milicias de Seguridad) i l’ajuda del Servei Col·laboracionista Català (SCC). Res, tot ficció. Oi?

Cadascú que cregui el que vulgui. Cadascú que pensi si el futur, el present, o el passat de Catalunya és una terra cremada, un rom cremat etern, un pollastre a la rostisseria carbonitzat permanent, un incendi en rotonda. Ara, el que està clar és que aquest país sembla que visqui sempre en una distopia. Vivim del demà. Som ionquis del futur. El futur ens ha de fer lliures: és el nostre amulet, talismà. L’esdevenidor és la nostra mascota. Som com allò que es deia de l’Amèrica Llatina al segle XX: serà el futur. I aquell futur mai arribava, mai ha arribat. Som esclaus domesticats de l’avenir i per això Catalunya és sempre una hipòtesi. I una hipòtesi no té per què ser real. Però una hipòtesi, sobretot, sempre arriba un dia que s’ha de demostrar. O la demostres o te la demostren, o te la contraconjuren, o te la contraencasten a la cara, al cos, a la vida. I això sempre serà així: com el futur. Catalunya no és una nació: és una hipòtesi.

Com que som una hipòtesi també llençaré la meva teoria de com podria ser la Diada del 2214. La veig molt com la del 1886. Sí, el primer moment, fet, acte per commemorar l’11 de setembre del 1714. Van tardar 172 anys. I van fer una missa fúnebre. En un lloc amb vistes: l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Mireu: al costat hi havia enterrades bona part de les víctimes del setge del 1714. La idea se’ls acudeix a uns catalans que creien en el futur. Per això entaforen unes 148 persones en aquell temple. És el màxim d’unitat i transversalitat i generositat que existia el 1886. Hi ha homes, dones, d’esquerres, de dretes, burgesos, menestrals, obrers, laics, ateus, devots… Dins resen, invoquen el futur. Fora, passa el de sempre.

Uns altres catalans els acusen de dividir, de fracturar la societat, de generar odi, rancúnia, diuen que esquerres i dretes no es poden unir per un país. La policia i l’exèrcit els reprimeix, els acusa. Tot és pecat, delicte, vici. Però el cert és que d’aquell espermatozou es fecunda la Diada. D’aquí neixen totes les Diades, fins la del 2019. ¿La Diada del futur 2214 distòpic serà la real del 1886? ¿Tornarem a l’origen? ¿De grans ens farem petits?

Cadascú que pensi el que vulgui. Que si des del 1886 hem avançat, progressat molt. Que ningú s’ho podia imaginar, pensar, somiar. Que hi som, que hi anem, que donem tombs. El que vulgueu. I potser la Diada del 2214 repetirem, com els catalans del 1886, en aquella missa de futur, per commemorar amb “unas solemnes honras fúnebres en sufragi dels héroes que gloriosament moriren en defensa de la patria y de las llibertats catalanas, feridas de mort sota els murs de la capital del Principat, presa per las tropas de Felip Quint” i “perquè tots los catalans aprengan en son exemple, com se deu amar la Patria y com devem trevallar per restaurala y enaltirla, ab amor al passat y fe en l’esdevenidor, ab recte sentit de justicia, sencera llealtat de cor y generositat de sacrifici”. Sí, potser, però el 1886 i el 2019 som el que som: una hipòtesi.

stats