17/09/2017

Dies d’otorrinolaringòleg: Falguera vs. Ros

3 min

Aneu a l’otorrinolaringòleg... “ El otorrinolaringólogo, que se juntó con el neurólogo y al encontrarse el odontólogo tomaron una decisión. Llamaron a Pepe el radiólogo y a su compadre el entomólogo, y acompañados del cardiólogo... ”, cantava Dodó Escolà. El nostre Jerry Lewis musical: americanes d’estovalles; ulleres de pasta de modern que no era modern... I cançons per pixar-se de riure durant el franquisme (en castellà i català). Menystingut. Oblidat. Incomprès. Escolà, com a bon realista surrealista, era lleidatà. I sabia que aquí patim de sordesa. Per això, aquest dissabte, molta gent va viure un festival d’orgasmes sonors en sentir l’alcalde d’Albatàrrec, Víctor Falguera. Ja no ens cal otorrinolaringòleg.

Hi sentiu i hi veieu bé: Espanya vol convertir Catalunya en Alcatraz. I si poguessin ens fotrien a viure dins de taüts i ens farien creure que són adossades amb vistes al mar Mort. Davant la mentida espanyola, la veritat catalana. La que va explicar Falguera a l’acte de més de set-cents alcaldes a qui el règim nacional-judicial espanyol està amenaçant amb forquilla, ganivet i salivera carnívora pel referèndum. La Catalunya real és Albatàrrec. Dos mil habitants. El Segrià. Tots els veïns tenen el telèfon de l’alcalde. Saben on viu. Un alcalde de poble és un autoservei de 24 hores. I Falguera diu que, aquests dies, veïns que no són independentistes piquen a la porta de casa seva, el paren al carrer, li telefonen: “Alcalde, no pot ser que et persegueixin, perquè a tu t’hem votat nosaltres. T’hem triat nosaltres, jo no crec en el referèndum però el dia 1 d’octubre votaré per defensar-te a tu, per defensar el nostre alcalde”. Això és Catalunya. Això és la civilització. La resta és una farsa.

Falguera: Inquiet. Nerviós. Belluguet. Surt d’ell mateix per buscar el nosaltres. Les seves parpelles són una cursa de Fórmula 1. El cos una molla per arribar a tot arreu. És un ionqui de la vida. I jo, com a toxicòman de l’existència, oloro i sento un addicte a milions d’anys llum. Si cal aneu a l’otorrinolaringòleg, oftalmòleg, estomatòleg, psicòleg, parapsicòleg, tocòleg... Als ajuntaments de Ponent, de la Catalunya invisible, del tupperware, del rebost, del celler... Està ple d’alcaldes i regidors com Falguera. Són allà. A punt. Són reals, de veritat. Són el futur. Però no se senten, no es veuen. Albatàrrec té a l’esquena... Mórdor Lleida.

Si vas caminant d’Albatàrrec a Lleida són sis quilòmetres. Aquí mana Àngel Ros. Aquí no s’ha sortit encara del búnquer de la Transició-Pansició. I viuen mentalment tancats des que el 1938 el franquisme va entrar per aquí. Ros no vol urnes. I si les posa serà com Ada Colau, cantant Surfin’ USA. Que les posi la Generalitat, que Mariano Rajoy m’aplaudeixi i jo sempre a la cresta de l’onada. Ros és l’increïble home minvant: s’ha anat fent petit, petit... Ros és un Paco Martínez Soria de la política que ja no té pel·lícula del desarrollismo federalista on actuar. Ros és un Houdini, un escapista. Ros ja no fa política: és un crepuscle existencial esgarrapant el sol del poder que s’esmuny. No és el futur. I deixa sense futur els veïns de Lleida. Ros hauria de fer un pas enrere, al costat, en octogonal o en cable coaxial. Però sereu els lleidatans els que li haureu de dir: alcalde, defensa’ns; i si no ho fas no ets el nostre alcalde, perquè ni ens sents, ni ens veus. Lleidatans, avui, com ahir, Albatàrrec us pot ajudar.

El 1149 després d’una road movie de sang i fetge Ramon Berenguer IV i Ermengol VI reconquereixen Lleida als sarraïns. El comtat de Barcelona i el comtat d’Urgell: la Catalunya comtal coca de recapte que es parla de tu a tu. El castell d’Albatàrrec va ser construït durant la Reconquesta. Era una de les dues fortaleses que protegien Lleida dels posteriors atacs dels sarraïns. Gairebé 9 segles després tots els Albatàrrecs de Catalunya i tots els Falgueres són les fortaleses d’un país en la pitjor guerra que es pot viure: que no vulguin sentir, ni veure. Que et vulguin suprimir l’existència per llei antinatural.

stats