FLISTFLAST

Dones que ressusciten

Com no podia ser d’una altra manera ella invoca al de dalt: “Des que Jesucrist derramà sa divina sang per a redimir la dona, de lluita en lluita, de vicissitud en vicissitud, s’ha lograt alcançar que se li reconegués sa supremacia en les virtuts domèstiques, son bon acert en la direcció de negocis que estan a son càrrec, i s’aptitud per a aprendre en les càtedres los estudis, tant científics com literaris, que son indispensables per a cursar distintes carreres”. Era el 15 de juny de 1879. Dolors Monserdà tenia 34 anys. Feia poc que escrivia. Ja tenia cabells blancs planxats de protopadrina amb rellotge avançat que no l’espera. Una jove-gran, una gran-jove. Una dona al replà de la vida que, sola, desèrtica, denunciava la feina de les joveníssimes treballadores de la confecció i “la miserable remuneració de sos treballs, al saber que s’elaboren prendes de costura en blanc, i amb complicadíssims adornos, a l’increïble preu de 25 cèntims de pesseta. I es pot permetre tan repugnant explotació de la sang humana?” Una senyora pregunta. Gràcies a Monserdà 52 anys després a una altra dona li fan una altra pregunta molt diferent. La resposta encara és més diferent.

El 18 de maig de 1931 Anna Maria Martínez-Sagi, una jove periodista de 24 anys, li pregunta a Caterina Albert (Víctor Català), la rutilant star de les lletres catalanes, si “ha trobat obstacles en la seva vida d’escriptora”. Aquella dona de 62 anys i muntanyencs cabells blancs que escrivia des dels sis anys respon: “Cap, en absolut. Ni privada ni literàriament. Ningú va decantar-me a escriure, ni ningú me’n va privar. Fou un pur afer de vocació que respectaren, en l’ordre íntim, els que haurien pogut desviar-lo, i que estimularen amb la seva aprovació benèvola els que després havien d’ésser els meus estimats mestres i amics. I aquí puc repetir el que em deia la meva il·lustre davantera, Dolors Monserdà de Macià, a la qual havia passat el mateix que a mi”. Es duien 24 anys. Sense la Monserdà escriptora no existiria la Víctor Català escriptora. La darrera va llegir la primera. Després la primera la darrera. Van ser lectores. Van passar del replà aïllat de la primera a pujar juntes els graons del present continu. Perquè sense Monserdà, ni Català, la jove Martínez-Sagi no podria fer preguntes. Igual que les desenes i desenes de dones escriptores, periodistes, catalanes que escrivien, que començaven a escriure, que escriurien, que començaven a tenir una explicació.

Aquests darrers anys Víctor Català, Dolors Monserdà, Anna Maria Martínez-Sagi (i tantes altres!) s’han anat recuperant. Recuperar, recobrar, rescatar. Tornar a algú, tornar a tenir, a posseir... alguna cosa que s’havia perdut. No sé si és recuperar o ressuscitar. Perquè, per això, el 1879 Monserdà citava argumentalment, espiritualment, genèticament, a Jesucrist. Hi ha una feinada bíblica a ressuscitar-les. A fer-les renéixer, reaparèixer, reviure. Sobretot per una raó. No ja per dones, ni perquè, finalment, surtin, fugin, escapin del paper i aconsegueixin tenir el seu veritable, real, paper. No. Aquestes dones, com tantes que escriuen i no escriuen, no és que s’expliquin a elles mateixes. No és ja que expliquin unes dones. No. Expliquen alguna cosa més: expliquen un país, una societat, uns paisatges, uns sentiments. Expliquen un nosaltres. Ens expliquen a tots nosaltres. Això sí que és una resurrecció. Això sí que és un miracle a la terra.