FLISTFLAST

Equidistant, fantasma farsant

Caminava rumiant en la immortalitat de l’esperit dels tubèrculs després de fer submarinisme en una fregidora. Un clàxon afònic. Vaig deixar de fregir-me les neurones. Miro sobtadament. Veloçment salto per salvar un home que caminava fix pel centre del carrer immune als cotxes. Què fa, senyor? ¿Que és boig? Es veu que no. Em repetia que només és equidistant. Que per a ell la vida és això: vagi on vagi, faci el que faci, es fot al mig. En aquell punt que dista igualment d’una banda i de l’altra. Porta sempre una cinta mètrica. Calcula mil·límetre a mil·límetre. És igual si està a la cua de la peixateria o fent l’amor amb una senyora, un cavall o una puça. Sempre es posa al mig exacte, matemàtic, longitudinal, equidistant. Catalunya? I se la treu.

L’equidistant estira la cinta mètrica. Calibra. I es col·loca. Diu: ni uns, ni uns altres. Ni aquí, ni allà. Ni blanc, ni negre. Ni carn, ni peix. Ni gos, ni gat. Ni cel, ni terra... I així es passa la resta de la seva vida. De fet, els equidistants ni viuen, ni moren. On són? On van? ¿A la urbanització dels llimbs? Sí, els hem trobat. Tots viuen allà, afilerats, amuntegats, orgànics. Al mateix carrer, número, casa: “Estar als llimbs”, no estar gens informat d’una qüestió, ignorar notícies, fets, realitats conegudes de tothom, etc., etc. L’etcètera és l’ADN de l’equidistant. ¿Així, veritablement, un equidistant no sap res? ¿Molta cinta mètrica però és un ignorant? ¿Hem de fer cas del que diu un analfabet existencial? ¿Un inculte, illetrat, profà? ¿Posar-se al mig és millor que posar-se en un costat? ¿Col·locar-se al centímetre precís el fa més bo, llest, just, més de tot? Equidistant, què ens vols dir amb la teva equidistància? Per què l’equidistant repeteix com una metralladora obsessiva que l’equidistància és el camí? ¿Perquè t’atropelli un cotxe? Per què, a Catalunya, aquest ionquisme de l’equidistant és com un drogoaddicte reclamant la droga de l’equidistància? Què ens vols dir, funàmbul de la metadona, de l’entremig, l’entrecuix, l’entresol, l’entrepà, l’entredit? Vols un entrecot? Un entremès? Un entrebanc? Una entrevista?

Pregunta: ¿es pot ser equidistant amb el bombardeig feixista del 2 de novembre de 1937 a Lleida, que va fer més de 250 morts (una cinquantena nens) i 750 ferits? Potser diries que aquí trencaries l’equidistància. ¿I contra els 8.400 morts provocats a la rereguarda republicana en nom de la revolució anarquista, comunista? Aquí ja hi ha equidistants que ho justificarien. ¿Hi ha morts i morts, eh, carcamals amb galtes de semàfor letal? ¿Es pot ser equidistant amb els catalans assenyalats, sentenciats, executats pel govern totalitari de la República durant la guerra? ¿I amb l’Estatut de 1932 triturat per les esquerres espanyoles? ¿I amb el franquisme ni condemnat ni jutjat ni retornat el seu espoli? ¿I amb la transició-pansició de 1979? ¿I amb l’Estatut coitus interruptus de 2006? ¿I amb el 9-N? I l’1-O? ¿I amb el rei becari del màster d’“ A por ellos ”? ¿I amb l’estat nacional-judicial espanyol? ¿I amb l’estat nacional mentider espanyol? ¿I amb una porra o un vot? ¿I amb anar a la presó i a l’exili per voler parlar, votar o assassinar una persona? Què us marca la cinta mètrica quan mesureu el que fa el dinosaure de l’estat espanyol i la formiga catalana? ¿Es pot ser equidistant amb tot això? ¿O amb què es pot ser equidistant i amb què no? Qui ho diu? En nom de qui ho diu? Per què ho diu? No: equidistant, farsant. Ens mullem.

Amb la clara d’ou, el rajolí d’aigua. Els maseguem. Fem panellets de veritat. Els fa el poeta-pastisser J.V. Foix. El 1922 ja definia els equidistants a Catalunya. Els anomenava “espanyistes”. Defensors de Catalunya i Espanya. De sentiment i geografia. Tot mig mig. Ara bé... “Si fos possible cercar aqueixos espanyistes els trobaríem disfressats sota aqueixes denominacions i llur regionalisme, llur nacionalisme, llur autonomisme és fals”. Per què? Perquè són “unitaristes”. “Una solució autonomista per a Catalunya que donés a la nostra Pàtria llibertat per regir els seus destins independentment dels de Castella els entristiria sense conhort... L’espanyisme se situarà sempre a costa del poder conservador constituït, elevarà per damunt de totes la bandera neutral”. Aquí deixen de ser equidistants. Però tranquils. Un equidistant és i no és. Per això ningú el recorda, ningú l’estima. Ningú el troba a faltar. Ningú el plora. És un fantasma. El pitjor fantasma: el que no porta ni llençol.