FLISTFLAST

Espanya és un formatge

Un dia vaig conèixer un formatge que em va explicar això del formatge. El formatge no va voler revelar la seva identitat. Vull dir que no sé si es tractava d’un formatge de bola, manxego, de Maó, curat, malalt, de cabra, de musaranya, tendre, obès... No ho sé. El cas és que aquella massa (i era una senyora massa) alimentosa que s’obté coagulant la llet, esprement-ne el xerigot i consolidant la part presa em va fer confiança. Es va desfer als meus braços per explicar-me el principi de la veritat del formatge real que a ell també li havien explicat generació rere generació. Diu així: “La meva teoria del formatge s’ha revelat exacta, dit sigui sense immodèstia. Si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no et surt mai l’altra meitat de gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d’una banda al que s’assemblen més és a les bestieses i al lèxic de l’altra banda”. Ho va escriure Just Cabot. Un dels periodistes brillants de la Catalunya lluminosa d’abans de la guerra. Home atrapat, premsat pels dos formatges eterns espanyols reencarnats, per a ell, en el 1936 de roig sanguinari i en el 1939 de negre letal. Sí, Espanya és un formatge.

Un formatge, un meló, un ou, una pilota. Espanya esfèrica, rodona, dual, doble, bipolar, binària, reconsagrada, rehòstia, refotuda, rebotada, rebotida, recargolada, rebullida, rebatuda, rebaixada, rebutjada, rebregada, rebentada, recusada... Mireu-vos-ho, del dret o del revés. De dalt o de baix. Com un sexador de pollets, o de cocodrils, o mandrils. Espanya zoo de 360 graus. “ Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando ”. Els Reis Catòlics, Parabòlics. Primera parella còmica, de ficció. A Espanya uns fan de ventríloc i els altres de ninot: però tot és el mateix. Poli bo i poli dolent menjant cadascú el seu tros proporcionat de formatge opressor. Tallem. Partim. Tot és un. No té sentit l’un sense l’altre.

Espanya és Epi i Blas, Tom i Jerry, Banner i Flappy, Bob Esponja i Patrici Estrella, Batman i Robin, Homer i Marge Simpson, Barbie i Ken, Rick Blaine i Ilsa Lund, Rhett Butler i Scarlett O’Hara, Sheldon Cooper i Amy Farrah Fowler... És el conte. La faula, la rondalla, la llegenda. Aquella mentida raquítica, granítica, monolítica de les esquerres i les dretes. Cent per cent vedella. De qualitat, genètica, de bressol. I portada esquarterada, trossejada, morta a domicili. A l’estat espanyol esquerres i destres són el mateix. Cos i ànima van sempre units: són Loctite. Pega. I quina pega! D’empegar i de mala sort. I a Catalunya tot al revés: tot és anarquia i birra fría. Disbauxa, confusió, desconcert, trastorn, embolic. Catalunya: trencadís gaudinià sense empegar. Sempre a l’aire. A veure si algú, o alguna cosa terrestre, extraterrestre, sideral, mineral o de sidral fa un download. A veure si algú baixa el país del cel. Catalunya: ideal no real. Espanya: real no ideal. No és possible la unió. No som la mateixa natura. La natura de l’escorpí és picar per matar. La de la granota, saltar per fugir. Però la granota lobotomitzada amb el xip prodigiós de la desmemòria sempre creu que l’escorpí la deixarà travessar el riu. Pam!

Espanya no canviarà. Mai. Espanya formatge rotonda. Gira, gira, talla, talla, però no avança. Algú, o alguns, dirà que això no és així: que pot canviar. No canviarà. La raó és senzilla: Espanya no canviarà perquè no ha canviat mai i Catalunya no ha canviat perquè no canviarà mai. Espanya és perquè és un formatge. Catalunya és perquè no és un formatge. Res ha canviat. Tot és igual. Espanya vol menjar. Catalunya no vol ser menjada. Solució?

Més que sit and talk, doncs wait and see. Perquè tornarà a passar el que sempre torna a passar. Des de l’exili obligat, permanent i mortal a París, Just Cabot escrivia: “Hom arriba a la constatació consternadora que hem tornat enrere, tan enrere que no sé si mai es podrà fer la pau del temps perdut entre el filldeputisme i el cretinisme combinats”. Primera lliçó de formatgeria atòmica: que l’explosió del formatge espanyol no ens atrapi, empastifi, emboliqui, com sempre fa. Perquè de tanta bomba nuclear, genètica, carnal, animal, letal, del formatge espanyol Catalunya és cada cop més lletosa, blanquinosa, transparent, innòcua, innocent. Cada cop s’assembla més a un formatge.