Formatge Madrid

FRANCESC CANOSA
FRANCESC CANOSA Periodista i escriptor

Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de Madrid...”, canta Joaquín Sabina. Parlem. Hi vaig viure. Felicitat mode anís. Sempre recordo Madrid. Quantes aventures. Madrid és una ciutat franca. Et dóna la nacionalitat a l’instant. Ningú és de Madrid. Tothom pot ser de Madrid. Era un poble ( villa) i un dia es va despertar capital ( corte). El miracle de la multiplicació dels entrepans de calamar amb tron i constructora. Espanya té com a capital una ciutat que mai ha digerit la fartanera. Un Carpanta amb una M-30 de pollastres constants a la boca. És una ciutat més construïda per una formigonera que per la memòria. No té res a veure amb el que sóc. Esclar, hi ha gent que pensa el contrari. La truita, espanyola, s’ha anat girant. Madrid bat els ous del galliner de la pell de frau. No és estrany que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, digués, en èxtasi pantagruèlic: “Madrid pot tornar a ser la nostra capital”. La fartanera madrilenya és el model nutricionista de l’Estat.

SI ANEM AL DIETISTA ens dirà que els brots tipus Colau són un “complex d’atracció peninsular”. Ho va explicar molt bé el periodista Agustí Calvet (Gaziel). Fins al primer terç del segle XX, als catalans, als que volien fer alguna cosa a la vida, els brotava el “complex de desviació peninsular”. Traduït: anaven a París i no a Madrid. Així es pot explicar el Modernisme, el Noucentisme, o la indústria de la ratafia liofilitzada. Un impuls. Un esperit. Una necessitat. Un acte de supervivència. Unes ganes de viure. Aquesta era una malaltia majoritària, però —amb “excepcions i caràcter híbrid”— alguns experimentaven “el complex d’atracció peninsular”. Vaja, Madrid és el cel. Per raons “pesants i pragmàtiques”, analitzava el científic. I sempre amb el neguit que la seva malaltia no era plena perquè, alhora, també apareixien brots de “complex de desviació peninsular”. Una olla.

L’ORGANITZACIÓ Mundial de la Salut no té dades fiables, però el “complex d’atracció peninsular” és un virus permanent. Sempre hi ha catalans que creuen que a Madrid hi ha una força esotèrica, misteriosa, del més enllà, que uns segons abans de la fi del món solucionarà el problema de Catalunya. És un acte de fe sobrehumà que el defensen, curiosament, ateus i agnòstics. És igual que la realitat digui el contrari. Com afirma la nova religió: els fets són lliures i les opinions sagrades. Sempre, sempre, recordarem un Lluís Companys cridant “ Cataluña os ama!” el 7 de novembre de 1937 a Barcelona mentre Madrid es dessagnava a la Guerra. Però, mai, mai, recordarem com el govern de la República va arrasar Barcelona instal·lant-s’hi i estimant-nos amb aquell amor que mata. Ho va veure tothom. Ho van explicar alguns. Pocs ho volen recordar o saber. Ara hi torna un llibre inèdit ( Veritat sobre la Guerra Civil Espanyola) del principal assessor de Companys, Jaume Miravitlles. Diu: “Les raons del trasllat són òbvies i responen a aquest anticatalanisme que, de tant temps, és la característica de la política espanyola”. Envieu sempre tones de solidaritat, que ens les menjarem i us retornarem tones d’incomprensió i destrucció.

PATOLÒGICAMENT la solució sempre ha de venir de l’esquerra espanyola. Que actua com la dreta, però diem que no, perquè no volem provocar traumes infantils revelant que els Reis són els pares. Més malaltissament sempre hi ha una esquerra catalana que creu que l’esquerra espanyola sempre és l’única solució, quan mai és cap solució. I arribem sempre a l’escorxador. Al nostre Nadal de cada dia. On no hi ha un gall dindi a punt d’esquarterar per continuar amb el pap ple. Perquè la veritable fartanera és el formatge.

DEVORAT, TRIST, exiliat, sec com una ascla. Al periodista Just Cabot els del formatge li van fotre tot. Explica la recepta: “Si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no et surt mai l’altra meitat de gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d’una banda, al que s’assembla més, és a les bestieses i al lèxic de l’altra banda”. Nyam-nyam. Madrid Me Mata es deia la revista de capçalera de la Movida Madrileña. I ho cantava Sabina, fent l’oda al formatge partit: “ porque el amor cuando no muere mata, porque amores que matan nunca mueren”. Bon profit i tapa’t.