04/01/2017

Màrius Torres a la boira

3 min
75 anys de la mort de Màrius Torres, el “poeta de l’esperança”. Per això durant anys molts l’han menystingut: perquè parlava d’una Catalunya amb esperança.

La boira. Parlem-ne a l’estil Barri Sèsam. Dins! Fora! No és el mateix ser-hi dins que fora. No és el mateix mirar-la que sentir-la. No és el mateix ser Epi que Blas. Sí, però la boira després de donar la raó a Barri Sèsam el decapita amb serra elèctrica de fum i el devora amb nuvolets queixalada. Perquè la boira és una paradoxa. La boira és caníbal i vegetariana. És física i metafísica. Llibertat i soga. Hola i adéu. La boira és Màrius i Màrius. Penso en una carta que el poeta lleidatà Màrius Torres escriu a Mercè Figueras (1937) i li parla del Màrius agradable i desagradable. Diu: “Saps la història del Dr. Jekyll i Mr. Hyde? Ve a ser una cosa així”. Tots som així. La boira som tots. No s’hi pot fer res. “I la boira és fidel com el meu esperit”, escriu en Màrius. Per això la boira és un mastegot, una plantofada, un ventallot, una hòstia reconsagrada de la realitat. La boira fa obrir els ulls. Perquè com escriu també l’altre Màrius: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”. Uf!

NO ES VEU RES. Aquesta és la Catalunya de 1936. Quan es van conèixer Màrius Torres i Joan Sales. Al sanatori de Puigdolena. Un país malalt, una època malalta. Sales és el soldat elèctric que va al front però que veu com s’enfebra el país des del 18 de juliol de 1936, en directe, davant del nas. Torres, el metge tuberculós, que veu el mateix des de la llunyania amb un cos esfumant-se a cada bafarada. Són cos i ànima. S’emmirallen. Un Sales sa, fort, lluitador. Un Torres malalt, circumspecte, tancat. Es miren. Obren els ulls i veuen les coses tal com són a la Catalunya malalta. Les escriuen. S’enfilen. D’aquelles cartes (Cartes a Màrius Torres) neix el futur i enorme escriptor i amb els poemes el grandiós poeta. S’aferren a la vida mentre al voltant tot se’ls enfonsa. Continuen enfilant-se. D’aquella destrucció, d’aquella tristesa; d’aquella impotència... en surt la vida! En surten ells. Un miracle. Arriben. Amb ells Catalunya fa el cim de la realitat, de la veritat.

2017, 75 ANYS de la mort de Màrius Torres. “El poeta de l’esperança”, que diria Sales, malgrat saber que la mort l’escanyava. Torres i Sales van veure les coses tal com són. Coneixien la bufetada de la boira com el palmell de la seva mà. Per això durant tants anys han estat apartats com malalts pels veritables malalts de la irrealitat. Escombrats, submergits, arraconats, menystinguts... Torres, avui, encara no ocupa el lloc que li correspon a la cultura catalana. Torres és l’altra Lleida. L’altra Catalunya. Torres és el que li ha passat a aquest país: que als majoritaris els converteixen en minoritaris els mateixos minoritaris. Que als de veritat els acusen de mentiders. Que als reals els diuen que són ficció. Pedagogia letal. Ens van ensenyar a repetir com lloros narcotitzats el poema tunejat de Salvador Espriu: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg...” No és la Pell de Brau, és la Pell de Frau. Perquè eren conscients tots els manipuladors d’aquest país, i l’altre, que no ens podien ensenyar a recitar Màrius Torres: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir”, escrivia el 1939 quan tot s’esfumava. No han ensenyat Màrius Torres perquè és el poeta de l’esperança. Només un país que reciti el poeta de l’esperança pot ser independent. Només un país que coneix la mort i té esperança pot ser lliure. Només un país que obre els ulls i veu les coses tal com són veu que la boira és sempre esperança i, aleshores, pot sortir-se’n.

stats