Franco i Joan Carles
Aquesta és una història d’amor. Tenim un llit. I dos homes: “Ja abans de morir, [Franco] em va agafar la mà i l’única cosa que em va demanar va ser: «Altesa, l’única cosa que vull al món és que preserveu la unitat d’Espanya». I això, si ho penses, vol dir moltes coses. No em va dir «Fes això, o fes allò altre…» No, no, la unitat d’Espanya”. Parla el vidu: Joan Carles de Borbó. Intimitats explicades ara a un documental de France 3, coproduït amb TVE. És el millor resum de la història sentimental d’Espanya. Ho sabíem. Ens ho va explicar el professional de l’amor, Ramon Llull: “L’amor neix del record, viu per la intel·ligència i mor per l’oblit”. Rebobinem amb els primers vídeos VHS.
EL 22 DE NOVEMBRE de 1975 es van acabar els televisors en color de les botigues. Espanya volia veure la proclamació de Joan Carles com a rei. Palau de les Corts. Arriba un Rolls Royce amb matrícula de corona reial. Sona Soldadito español. Uniforme de capità general. Emocionat. Fa dos dies que Franco ha mort. Aquell llit. L’amor fet record: “Una figura excepcional entra en la historia. El nombre de Francisco Franco será ya un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea”. Aplaudiments. La intel·ligència de la supervivència. Sí, no vull oblidar: “Juro por Dios, y sobre los Santos Evangelios, cumplir y hacer cumplir las Leyes Fundamentales del Reino y guardar lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional”. A fora la gent crida: “¡Viva España!” “¡Viva el Rey!” “¡Viva Franco!” Rebobinem amb les primeres cintes de casset.
EL 22 DE JULIOL de 1969 Franco nomena Joan Carles com a successor a títol de rei. L’endemà baixen del cotxe junts. La gent crida. Dins les Corts, silenci. Moment íntim. Emocionat. Amor de 31 anys. El príncep dóna el sí, vull: “Juro lealtad a Su Excelencia el Jefe del Estado y fidelidad a los Principios del Movimiento Nacional y demás leyes fundamentales del Reino”. Abans va explicar la seva història d’amor en set minuts. El van interrompre els aplaudiments onze vegades. L’amor neix del record: “Quiero expresar, en primer lugar, que recibo de Su Excelencia el Jefe del Estado y Generalísimo Franco la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936, en medio de tantos sacrificios, de tantos sufrimientos, tristes, pero necesarios, para que nuestra patria encauzase de nuevo su destino”. Aplaudiments. Franco el va mirar. Va moure el cap. Assentint. Un sí molt antic. De veu del més enllà. Fregida per les ones del temps. D’aquelles ràdios d’abans.
SENTIU A LA RÀDIO: “Atenció, barcelonins! Hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres”. Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939 els barcelonins van sentir aquest missatge 385 cops. Alarmes per atacs aeris i navals. 2.750 morts. 7.000 ferits. 1.800 edificis destrossats. Joan Carles naixia a Roma el 5 de gener de 1938. Eren dies de bombardejos a Barcelona i Catalunya. L’aviació feixista italiana i la nazi alemanya. Franco, assentint. Sí, vull. Els primers bombardejos sobre població civil de la història. La guerra va ser una manera de mantenir la unitat d’Espanya. Va ser així. Aleshores. Durant 40 anys. I ara. Diran que no. Que tot és amor. Que s’oblida. De tant d’amor ho han oblidat tot. Tot menys obligar a estimar. És sempre la gran història d’amor de l’estat espanyol: no em pots no estimar. Sí o sí. Del bressol d’una guerra a un llit mortuori. D’una Constitució al Tribunal Constitucional. Tot és per amor. Recorda com ens vam estimar mentre queien les bombes. Sempre hem viscut intel·ligentment units. No ho oblidis mai: ets meu.
