I Franco què hi diu?

Passen coses. Moltes coses. Coses que ens superen. L’altre dia, jo mateix, vaig veure córrer una cosa que em va passar per les escarranxes, neguitosa, veloç, afuada, i no vaig tenir nassos d’atrapar-la. Passen coses i, pel bé de la democràcia, la llibertat, la justícia, i el plexiglàs, però també dels cables coaxials, cal dir que no comptem amb totes les opinions per a un debat serè, clar, i sense crema solar, ni mascaretes facials. Per això seria interessant saber què hi diu Franco, de tot això, eh?

Franco, un senyor que quedarà desnonat en menys de 15 dies. Fora de casa, del xalet, de la urbanització, d’aquesta vall de llàgrimes. Se’l farà fora després de viure-hi tota la vida. Exhumació exprés. On anirà? No ho sabem. Qui l’acollirà? Els serveis socials? Algun amic? Hitler? Mussolini? Stalin? Mao? Mèu-mèu? Bub-bub? Potser caldrà fer un Change.org. Una col·lecta del Domund. Un bingo solidari. O un concurs de menjar magdalenes trufades de conyac. On viurà Franco? On trobarà aixopluc? Qui l’allotjarà? Se’l declararà refugiat polític? Sincerament, no ho sabem. No podem intuir per on aniran les coses. Però almenys veiem que Franco ha trobat empara al Tribunal Suprem. En aquesta humil cabana, mentre es jutgen els polítics catalans, ell té un recer, un asil, un lloc.

El judici i Franco és el mateix: irreal. Aquesta sensació de boira fantasmagòrica fent surf a la sala. Zigzaguejant entre els acusats, els advocats, el públic, els mosquits. Com si els lligués a tots amb una corda il·lusòria, fantàstica. No ens podem creure el que està passant. Tot sembla inexistent. Un attrezzo quimèric. En qualsevol moment pensem que apareixeran homes amb martells i claus angleses a les mans i començaran a desmuntar el decorat. Peça a peça. Algú pararà la màquina de fum. Afluixarà els focus. Els actors es trauran els barrets, els abrics. Es fregaran la cara maquillada. Uns aniran cap aquí, altres cap allà. I la sala s’anirà quedant buida. Tothom marxarà. Tot s’esfumarà. I s’apagaran els llums. Però no.

Si veiem aquest judici com si un pont d’escuradents perfectament cimentat aguantés els ulls perquè no es tanquin mai. Si el guaitem com qui mira vagarós, rutinari, indiferent, un partit de futbol per la televisió, o a la xarxa vídeos virals de gatets suïcides esclafant-se feliçment a terra en mil bocins vermells després de saltar de l’estratosfera. Si fem tot això com qui veu, menjant, mastegant, una dictadura de la normalitat. Com si el nostre pa de cada dia fos el costumisme de la impotència, de la desesperació, del no res. Com si haguéssim mutat genèticament a Homo insensible. Criatures de congelador. Llàgrimes d’estalactita gelada. Freds, immòbils, inútils, com un moble vidu en una casa d’algú que acaba de morir. Com si veiéssim Franco a la sala i ja no ens freguéssim els ulls. Com si fos de la família. Com si mai parés de parlar.

Com si Franco ens cridés: “Hemos vencido. ¡Gracias a Diós! Gracias a las valientes tropas de España. Tercio, regulares, navarros, requetés, falangistas... que han rivalizado en heroismo, hemos liberado la Patria de la horda moscovita que pretendía esclavizarla ”. Això escrivia Franco el 2 de febrer de 1939 al pròleg del llibre Pourquoi Franco a vaincu, del periodista francès Pierre Héricourt. I Franco ha vençut perquè és “la hora de la liberación definitiva ”, “ el triunfo de nuestra causa, que no es solamente el de España, sino el de la civilización europea ”. Com si ens renyés. Com si ens culpés de tot: “ ¡Cuántos hombres políticos cegados por la pasión partidista, deberían haberle escuchado entonces en lugar de trabajar contra nosotros! ¡Cuántos daños se habrían evitado! ¡Cuánto tiempo habría sido ganado! ¡Cuántas vidas habrían sido salvadas! ” Com si ens tornés a repetir: “ Pero todo ya está terminado ”. I nosaltres, davant d’un tot plegat que ens sembla inexistent, davant l’espectacle irreal, davant d’aquests éssers imaginaris, davant d’aquesta Espanya fictícia, no sabéssim si això és un somni o una realitat. Si tot ja està acabat o tot està per començar.