FLISTFLAST

Generació R (Residència)

Recordo analògicament una nit ventafocs de tardor de 1994. Sonava Girls and boys, dels Blur. Els del nostre voltant botaven com molles sense demà. Érem a la barra salvavides. Les ampolles de colors Pantone embogiment escurabutxaques. Jugàvem a cau d’orella al gat i la rata. I ella em va dir: “Seré una padrina entranyable”. Amén. Així serà. Pròxima estació: residència.

A la generació Winona Ryder i Ethan Hawke (pel·li Reality bites, 1994) de secà ja fa anys que els va petar la realitat als morros com un cotxe bomba. Sense avisar. Per sempre més. Érem els nens dels setanta. El màrqueting vegetal n’ha dit generació X. I la realitat fa pam i pipa a tot i certifica: sou els que no maneu, ni manareu. Sou els que havíeu de ser i no sereu. Sou els de la confusió. Quanta potència i que poc acte, que diria el bàrman Aristòtil servint gintònics. La generació saltada, d’el·lipsi, de tombarella en el temps, de back to the future, marejada, enganxada entre un fast forward i un rewind de drogoaddicte. La generació que ha d’acceptar que quan en fas 40 ets al replà de la vida i a partir d’aquí tot fa baixada. Els que hem de veure que la pròxima estació és: la residència. El geriàtric, la llar d’avis, el xalet de vells assilvestrats, les adossades de tercera edat liofilitzada. Aquest és el viatge destí del nostre ascensor social. La culpa? Del txa-txa-txa.

La banda sonora dels street fighters generacionals és més vella que l’anar coix. És la vida. Galta va i ve. Ara bé, a la Catalunya no evolutiva made in coitus interruptus, del relleu generacional és cert que, des de principis de segle XXI, n’hem parlat, escrit, o fins i tot en moments ha sortit públicament, però com tot el que fem els catalans: format tancats a casa. De conversa clandestina de postres i licors endiumenjats. No ha estat un tema fosforescent sonor de país. Ara, el llibre Generació Tap, de l’exiliat generacional Josep Sala, és una lupa sobre un moviment sísmic fins ara disparant amb silenciador. A Catalunya tot és invisible, però hi és. Mirem sota taula.

La tesi de Sala, sincronitzada amb legió de Winona Ryder - Ethan Hawke catalans, és que la generació anterior a la nostra, els baby boomers, no ha deixat anar el poder. Els que neixen explosivament després de la Segona Guerra Mundial van asseure’s de joves a les cadires i no se n’han aixecat. Estat cadena perpètua per a la resta de generacions: sobretot per als X i els mil·lennials. Anem a pams, que diria el bisturí. Els meus pares, com manta gent que conec, són boomers i no han taponat res. Tot el contrari. He après, treballat i m’han ajudat boomers de manera clara i honesta. Això és una veritat en 3D i només puc dir: gràcies! L’altra veritat? He estat víctima, fins a extrems de destrucció i malaltia, del feudalisme, integrisme, fanatisme, del que diria que és el moll de l’os tòxic: les sectes boomers. Són escamots de dictadura ideològica vírica i superioritat moral de PVC amb resultats de bomba atòmica sobre la societat catalana. Si no vaig saber res sobre el meu país fins gairebé als trenta anys (malgrat que la meva família porta segles aquí) és per aquesta doctrina letal que ens ha volgut substituir com a persones, com a catalans. Han mentit explícitament: sobre la Guerra Civil, l’antifranquisme, la Transició, el català, els meus morts... sobre tot. Ens ha volgut destruir una minoria. Volen que un país de segles sigui el corral totalitari de la geografia del seu carnet ideològic imperial utòpic irreal irresponsable. També s’han encarregat de fabricar clons seus (de la generació X i mil·lennials) per reproduir vegetalment la seva missió sectària. On anem?

Al carreró sense sortida generacional. Aquí ens trobarem tots: boomers, X, mil·lennials, Z, Alfa, Sugus, ous Kinder... La biologia de dalla i les navalles del ressentiment seran una baralla de tribus que farà època. Veurem qui queda viu i com. Però el que és clar és que els X serem a la residència. Serà l’acte d’autodeterminació de tota una generació: viurem els darrers anys amb qui triem lliurement. Com si fóssim als pubs i discos dels 90 amb els amics. Veniu a veure’ns. Tindrem l’únic que portem emmagatzemant des de fa anys: som l’abocador de residus generacionals. Som una plaça pública de deixalles. Som drapaires de cassigalls de vida, d’un país. Som els nostres padrins. Els que les van passar més putes que tots plegats. Només esperem no morir a les residències quan no toca. Com ara. Només esperem respecte: el mateix que, majoritàriament, han tingut pels padrins la nostra generació. Som ells i la seva esperança en nosaltres, ara en vosaltres. Veniu, us explicarem una història no explicada.