Ha fracassat la generació Bola de Drac?
Aquests dies veig plorar amb llàgrimes imaginàries. No pot ser. Però si era tan jove! Si el vaig veure ahir... Ho sento. La vida és així, trista, com un grill afònic. El 15 de febrer farà 25 anys que TV3 va començar a emetre Bola de Drac. La sèrie de televisió japonesa va sacsejar el planeta però a Catalunya provoca un Hiroshima emocional permanent i transversal. Des de les generacions nascudes a finals dels setanta fins a les del canvi de segle. Qui vulgui entendre Catalunya ha d’entendre l’efecte Bola de Drac. El CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) hauria de preguntar sobre la sèrie. ¿Creus que la cua de mico de Son Goku gira cap l’estat propi, la tercera via o l’autonomisme? Si Bulma es tenyís els seus cabells blaus de color pistatxo, hi hauria menys contaminació lumínica? Com es poden ignorar les aventures de milers de persones que han lluitat entre el bé i el mal? La generació Bola de Drac ha fracassat? Llum, foc, destrucció!
1990. BOLA DE DRAC ARRIBA. Pep Guardiola debuta al Barça. Lituània assoleix la independència. Felipe González no recorda les jaquetes de pana. La matança de Puerto Hurraco. S’estrena Pretty woman... I els nens catalans comencen a fer Kame Hame Ha. Acumulen l’energia a les mans. La deixen anar i la força transforma un bocí de julivert en un míssil de roses letals. Després de 25 anys els Kame Hame Ha de la generació Bola de Drac no han canviat el paisatge. Escopeta de fira de puf, puf. La majoria de dianes del lideratge de la societat continuen com el ferro colat. El Kame Hame Ha és una energia rotonda. El país com aquells combats d’arts marcials d’oceans de temps, infinits, mandrosos, de la sèrie. Atrapats en milers d’apallissaments de velocitat de formiga coixa amb cantimplora de desert. Combats d’accidents acordió. Topen els de gairebé quaranta amb un vidre impenetrable a la sortida del túnel. S’encasten darrere seu els de trenta, els de vint... El trinxat generacional. La lluita invisible, subterrània, que s’està produint a Catalunya és d’espies de la Guerra Freda amb silenciador. Apareixen les catanes de la incomprensió. Es despullen els punyals del ressentiment. Es disparen les bufetades de l’enveja. Tots allà. Combats de 360 graus amb tot tipus de criatures. Mentre la biologia és la gran arma letal. ¿Arriba tard i cansada aquesta generació? Son Goku ha tingut fills, rebesnéts, com el seu principal enemic, Satanàs Cor Petit. Han criat, ressuscitat, reencarnat, liofilitzat... i continuen rebentant-se sense sortir de la vinyeta de colors. Bola de Drac comença esbellegant-se amb ulls manga riallers, però tot es torna fosc, seriós, complex: l’ànima és una espelma de dia de vent. Mentre cavalca el genet apocalíptic d’aquesta generació: l’emocional, el sentimental. Explosions de cotxe bomba que no vol estar sol però que no sap no esclatar.
LA GENERACIÓ BOLA DE DRAC ja no vol ser un superheroi com Son Goku. Ara entenen la generació d’abans: la del Dr. Slump (també creada per Akira Toriyama abans de Bola de Drac ). Per això en diversos capítols Son Goku visita la Vila del Pingüí. El país on el sol es renta les dents. Un porc anuncia el dia. Les caques parlen. Son Goku va a demanar ajuda a Arale Norimaki. Oio! La nena d’ulleres terrenals però que és un robot de força sobrehumana. És el Pacte pel Dret a Decidir Generacional. La superheroïna anormal i el superheroi normal. Junts per sortir d’un dibuix animat d’un país on els veritables Peter Pan carcellers són les generacions del blanc i negre i el destenyit Maig del 68. Arale ajuda Goku a atonyinar mil i un dolents, però és a la Vila del Pingüí on el Dr. Slump arregla el radar de Goku. És aquí on troba dos boles de drac. El motor existencial: la recerca de les set boles de drac. Per ajuntar-les i demanar un desig. Ara, el desig de la generació Son Goku i Dr. Slump és: deixar de ser dibuix animat.
