Intel·lectuals espanyols

Què va ser abans, l’ou o la gallina? Francisco de Quevedo hi respon el 1641 amb la recepta: La rebelión de Barcelona ni es por el huevo ni es por el fuero. Ho podeu fer a casa. Agafeu un ou i una gallina. A la cassola. Unes bones hòsties reconsagrades. Mentides a foc lent. Sentiu l’oloreta? “Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha [...]. Esta gente, de natural tan contagiosa; esta provincia, apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros, que llaman condado”. És el primer plat fruit d’esferificació desconstruïda: no hi ha ou ni gallina. No hi ha res. Quevedo descobreix que això de Catalunya no era ni per huevo (diners) ni per fuero (sentiments). La recepta l’han fet servir molts intel·lectuals espanyols. Ara el llibre d’Ignacio Sánchez-Cuenca, La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la políticaEscritores e intelectuales ante la política, demostra que el quevedisme no és bo per a la salut. L’obra desmunta la pretesa autoritat intel·lectual per opinar sobre qüestions polítiques de gent com Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa, Javier Cercas... Mediàtics, omnipresents. Inunden d’idees superficials, frívoles, a cop de destral. Casualment una de les seves obsessions és Catalunya. Cal pelar l’ou i la gallina?

SEMPRE HI HA GENT que confia en la pau. També es creia que l’arribada de la República seria un bufet lliure. Hi havia els intel·lectuals més preparats. Com José Ortega y Gasset. El filòsof agafa l’escopeta el 1931. Dispara contra la gallina, l’ou, els ous ferrats i el pollastre arrebossat. Davant l’aposta per l’autonomia catalana diu que era un dels “ cartuchos detonantes ” que tenia la República. Pim, pam, pum. Però Ortega va mastegar uns dies ou i gallina. Durant la discussió de l’Estatut el 1932. Els seus discursos estan plens de paranys i mentides. Ensenya el ganivet. L’esmola. Zas! Presentar l’Estatut a les Corts? Una ingenuïtat, un engany. Com? Sí, “¿Qué van a hacer los que discrepan? Son arrollados; pero sabemos perfectamente de muchos, muchos catalanes catalanistas, que en su intimidad hoy no quieren esa política concreta que les ha sido impuesta por una minoría. Y al decir esto creo que sigo ajustándome estrictamente a la verdad”. Ole, toro. La veritat és que l’Estatut de Núria del 1931 el van votar un 75% dels catalans amb un 99% a favor. I Ortega continua espellant: llengua, hisenda, cultura... És el màxim neuronal i nutritiu a què s’ha arribat. Ortega no mata amb destral l’ou i la gallina: ho fa intel·lectualment. Elabora un plat precuinat. Congelat. Un ou i gallina dissecats. Perquè el caçador d’idees salivi amb el trofeu. I així va ser. Però què hi feia Ortega a les Corts?

EL 1931 intel·lectuals espanyols creen La Agrupación al Servicio de la República. Un moviment. Idees dels més dotats al servei del nou règim: Ortega, Gregorio Marañón, Ramón Pérez de Ayala... Treuen 13 diputats. ¿Però el problema d’aquella intel·lectualitat espanyola era Catalunya? No! Era el mirall. Sessió de cinema el 1933. S’estrena el documental de Luis Buñuel Las Hurdes, tierra sin pan. Retrat d’una de les zones més pobres de l’Estat, a Extremadura. Molts d’aquells intel·lectuals i polítics pseudorepublicans, liberals, progressistes, s’aixequen indignats. El primer, Gregorio Marañon. S’irrita. Protesta. Ell, el metge que ha de curar i comprendre el dolor. Ell, un dels símbols de la República, diu que això és “insultante” per a Espanya. El van prohibir. Aquells intel·lectuals no volien veure la realitat. El surrealista Buñuel els dóna una lliçó de realisme. El que havia vist honestament molts anys abans Mariano José de Larra. “Me duele España”, va dir l’escriptor. Va callar. I es va suïcidar.