FLIST-FLAST

Jacint Verdaguer i Manuel Valls

Provinciana també és la ciutat del búnquer Ada Colau. Han convertit Barcelona en una mena de lluita de tribus urbanes dels anys vuitanta

FRANCESC CANOSA
FRANCESC CANOSA Periodista i escriptor

El 24 de setembre del 1870, malgrat que està a punt d’estrenar una barretina terra-mar-aire, Jacint Verdaguer no pot anar a la festa major de Barcelona. Res, un fet sense importància el segresta a Vic: l’ordenen sacerdot. Gràcies a Déu se’n surt i el capellà-poeta passarà mitja vida a Barcelona. Però al superhome la ciutat l’escanya com un dimoni de flames al coll. Per això el paio esdevé el proto Kilian Jornet amb capa de sotana i salta muntanyes com un heroi de videojoc. Com si pirés de l’infern. Verdaguer, quan pot, s’escapa de la ciutat. Primer a Collserola, a intentar convertir porcs senglars ateus i confessar guineus atabalades. Allà, com un Déu alcoholitzat pel verd omnipresent i els esquirols transformats en àngels, pateix la revelació: “Ací del món no sento l’atronador bullici, / ni dels partits en guerra lo daltabaix etern, / lo càntic de l’orgia, ni el ferumeig del vici, / ni eixa blasfèmia fètida, miasma de l’infern”. Amén. El que veu el de Folgueroles amb les seves espardenyes air i el seu vestit de vellut de runner espiritual és que Barcelona, la seva lluita, la seva guerra, oscil·la entre ser provinciana o no: baixar a l’infern o pujar al cel. Ara Verdaguer ressuscita, i ja s’entrena de cara a les eleccions de Barcelona. Uf, va dir ell.

Esbufegueu perquè d’això van les municipals del 2019: una Barcelona provinciana o una Barcelona sideral. Ffff. El Moviment Provincià de Sempre (MPS) envia dins d’un contenidor de productes de PVC Manuel Valls. El francès és un barret mexicà de la Rambla. Un souvenir. Una paella de plexiglàs. Valls és un galtes de cartró pedra: ell pot exhibir amb orgull turístic de shorts i camisa florejada ser francès i parlar de la França d’Astèrix amb orgasme fotogràfic xovinista. En canvi, els catalans, els barcelonins, no. Perquè fa provincià. Ell, que no us parlarà del seu besavi barceloní: Josep Maria Valls Vicens. El banquer lletraferit que treu foc pels queixals quan l’obliguen a fer el seu testament en castellà a principis del segle XX. El que demana que, quan mori, la senyera cobreixi el taüt. El Valls de basar d’oferta de gat per llebre del segle XXI tampoc us parlarà del seu avi: Magí Valls Martí, un altre banquer barceloní que fa diners i els inverteix a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana per poder ser naturalment barceloní, català. Valls no us parlarà d’això. Això és provincià. Els homes que construeixen una ciutat, donen nom a una ciutat a tot el món, són provincians perquè són catalans. Fossin vegetals, o minerals, ja serien estalactites cosmopolites. Uf, va dir ella.

Provinciana també és la ciutat del búnquer Ada Colau. Han convertit Barcelona en una mena de lluita de tribus urbanes dels anys vuitanta. Naftalina vintage. Barricades ideològiques de cervesa calenta. I lectura de la bíblia de l’escapisme: on és Wally-Colau? Política de VHS que fa nyigo-nyigo. Tindrà en Valls un dels competidors de la guerra del PVC. Però, ei, els provincians sempre són els altres. Ja cal que esbufegueu.

Ffff... Ara mateix la salvació antiprovinciana de Barcelona és que les forces independentistes s’aliïn, barregin, pactin, el que sigui, per esdevenir un Partit Verdaguer (PV). L’esperit i el cos d’un paio de poble amb barretina, espardenyes: el model de la Renaixença. La victòria. L’home que posa nom a les coses que s’havien quedat sense nom. Escala el cim de la llengua i el país invisible. I ho ve a explicar, vendre, exhibir a Barcelona: a la botiga dels Jocs Florals. Passaran els souvenirs Valls, Colau... Però Verdaguer ha quedat. Quedarà. Ha fet més Verdaguer, a la terra i al cel, per Barcelona que el que mai podran fer tota la fàbrica estereotipada i antinatura de funcionaris del provincianisme. Es parla de l’hegemonia de Barcelona a Catalunya. Error. Perquè s’hauria de parlar de l’hegemonia de Catalunya a Barcelona. Tot Cristo és de fora. Cal posar Catalunya a Barcelona. Perquè sempre així és com la ciutat s’ha fet gran, diversa, plural, innovadora, sòlida, sideral. Tota la resta és convertir Barcelona en un barret mexicà que no és ni mexicà, ni barret. Res.