FLISTFLAST

Josep Miserachs i Duran i Lleida

Podria ser que fins i tot Déu Nostre Senyor estigui fullejant el llibre de Josep Antoni Duran i Lleida: El risc de la veritat. Certament, el resum de les més de cinc-centes pàgines és: jo, sí; tu, no. Duran revela la veritat: tothom s’ha equivocat, menys jo. Tothom és dolent, menys jo... És la claror, la llum d’un Gusiluz incandescent que porta uns 40 anys fent de polític, però “ apartado prematuramente del terreno de juego por la dinámica del proceso independentista ”, com il·lumina al ciutadà analfabet i cec el màrqueting del gat per llebre. Realment Duran i Lleida té raó: ell ha guanyat. Victòria. La veritat és seva i és aquesta: va destruir (no ell sol) Unió Democràtica de Catalunya, el partit més antic de Catalunya (juntament amb ERC). Aquest fet pot ser nuclear per al futur del país. Duran, veritablement, podria haver canviat (encara està per veure) la història de Catalunya i Espanya. Per aconseguir aquest triomf ha deixat un país ple de cadàvers polítics. Amén.

El dia del funeral d’en Josep Miserachs Nadal (8 de juny de 2015) a la basílica de Santa Maria d’Igualada, Duran i Lleida arriba a misses dites. Tothom es gira. La llum entra. Una persona camina afuadament cap a ell i li engega: “Tu què fas aquí?” No era ben rebut. Ja se li havia dit. Dins i fora tothom l’hi expressa. Duran va fer molt mal, políticament, a en Josep (a centenars de Joseps). Primer tinent d’alcalde d’Igualada. Un animal cultural, una criatura existencial. Militant d’Unió. Com el pare, en Josep Miserachs Codina (mort el 2017). Els Miserachs eren l’exemple de les centenars de famílies, de militants d’Unió, per tot el país: naturalment catalans. No eren altra cosa: catalans. Ho van fer tot. Ho van donar tot. A la República, a la Guerra, a la dictadura, a la democràcia. Van donar la vida, la suor, els diners, les idees... Tot. Això era Unió, això era Catalunya. Aquest no era el PD (Partit Duranista). Per això Duran tremolava, perdia els papers, molla nerviosa, espasmòdica, sempre amb l’humor en quarantena i amb la mala llet ruixant com un aspersor per la boca. Va fer creure a tothom (amb totes les ajudes estatals) que Unió era ell. Que ell salvaria Catalunya, Espanya, Europa, el planeta i tot el sistema galàctic, sideral del més enllà i més i més... Va ser el John Travolta del Grease de la Transició-pansició que va saber tunejarun partit i un país. Xapa i pintura: irreconeixible.

Unió és el símbol de Catalunya. De la Catalunya eternament atrapada. De la veritat: ells, el 1936 assassinats per catòlics i el 1939 per catalanistes. El partit més combatiu i resistent durant la postguerra. Però tothom creu que Unió era un partit espanyolista, ultracatòlic, ranci, de rics... Tot al revés. La veritat és morta. I la veritat importa. Perquè Unió és la línia que a la velocitat de la llum de la història connecta amb la veritat: la Corona Catalanoaragonesa (1162). Els Països Catalans. La confederació d’estats: start-up política per donar resposta a la coca de recapte, trencadís gaudinià, all i oli, patchwork que era la Península. Aquesta és la nostra aportació al món: ho vam crear nosaltres. Davant del problema: solució. La resposta ja estava donada. Unió, des del seu naixement, defensa aquest principi genètic de la confederació. La confederació són estats lliurement independents. Unió representava aquesta línia de continuïtat amb una Catalunya genètica. Entenem el problema? Es dinamita, es destrueix, se substitueix, es menteix. Es van tallant els cables amb la veritat. Tot al revés. Catalunya és un mitjó girat. Un coitus interruptus estratègic, permanent, perquè els catalans no sàpiguen mai qui són i d’on venen. Duran, el duranisme, el singular diví, guanya. El nosaltres, el plural, els catalans, perden. La pell de brau es converteix en pell de frau.

Els morts no poden respondre. No poden llegir el llibre de Duran. No li poden replicar, contestar, rebatre. Duran mata els morts: Carrasco i Formiguera, Pau Romeva, Lluís Vila d’Abadal, Josep Maria Trias Peitx. Salta a les generacions d’Agustí Bassols i arriba fins a les de Josep Miserachs. Cap pot respondre a Duran. Cap. Duran ha acabat amb ells. Cap reconeixeria Duran. Però tots esperen en Duran. El cel sentenciarà la veritat, perquè la terra ja ho ha fet. A cap funeral volen en Duran.