11/04/2015

L’altra versió de ‘Thelma i Louise’

3 min
L’altra versió de 
 ‘Thelma i Louise’

BarcelonaHollywood Parlament Comissió Frau Fiscal i Corrupció. Nova projecció de Camarga. Hi ha les dues actrius protagonistes. Primer pla: Alícia Sánchez-Camacho. Adverteix i repeteix als diputats que veuen massa pel·lis de diumenge a la tarda. La líder del PP afirma que Camarga està manipulat i editat. I fa la seva pròpia versió. Director’s cut.

La seva obra s’inspira en els films clàssics. I els desborda: 4 hores i 25 minuts de compareixença. Vestida de blanc cremallera de primera comunió. Fa mil papers. Els deu manaments : “Jo sóc creient” i “Saben allò de: perdonin, no saben el que es fan”. Renya els diputats amb dit bíblic. Una altra. Allò que el vent s’endugué : Scarlett O’Hara Camacho enlaira la mà per gemegar que tot “és per fer-me mal a mi”. I pica els dits a la taula en forma d’aranya amenaçada: “He sentit injúries i vexacions cap a la meva persona i el meu partit”. Una altra. Espàrtac : com una heroïna amb espasa i escut ataca amb papers i papers. Control total de l’escena. Cada document amb què es defensa fa botar els fotògrafs. Pugna. Camacho combat tots els diputats (menys els seus, esclar) amb metralladora verbal.

Mentre s’eleva, va movent els braços com un albatros. Saltant d’una pel·lícula a una altra. Trenant històries que no tenen res a veure amb vestit virginal. És l’actriu que es fa directora perquè el film no li agrada. Com el Zelig camaleònic de Woody Allen, fa tants personatges que s’assedega. Beu molta aigua. I, quan ja surten els títols de crèdit, fora de camp, apareix una extra cridant: “Sóc Mayte Francés, detectiva privada, i us ofereixo el sumari complet de La Camarga”. Fos a negre mentre Camacho marxa blanquíssima.

Encadenem amb el blanc de Victoria Álvarez. Primer pla. Companya d’estovalles de Camacho a Camarga. Exparella de Jordi Pujol Ferrusola. Blanc de brusa amb breu tiralínies d’aire per on es respira rebel·lia. Bossa oberta i mal penjada al seient. Es destapa. Tampoc està d’acord amb l’edició de Camarga. Per què? S’haurien esborrat moments en què Camacho dispara contra dirigents del PP. I també filma la seva pel·li. Sexe, mentides i cintes de vídeo: Álvarez creu que Camacho i Zaragoza van acordar la gravació de Camarga en “estones d’oci relaxat”. Attrezzo de l’escena: “ Un florerito del tipo chino ”. I els nervis de la seva companya de repartiment: per això no duia el micròfon a sobre. Un èxit.

Un camp de mines

Álvarez riu. Amb aquelles riallades que omplen tota l’escena. Riu com un mai més. Com una heroïna moral segrestada pel drama. Riu amb màrqueting de coming soon. Anuncia films de WhatsApp i trobades amb Camacho, converses d’hotel amb policies de la Udyco, informacions de periodistes, seqüències inèdites de Jordi Pujol Ferrusola... Tot històries que no pot explicar fins que no es comprovin. Álvarez és una mena d’internet on tot està enxarxat. Un camp de mines d’informació a cada paraula. I, al revés que Camacho, gaudeix amb els diputats... menys amb els del PP. Aquí Álvarez es transforma en Camacho.

És l’altra versió de Thelma i Louise. Aquelles dues amigues que fugen de la societat. Una road movie d’amistat. Una odissea de drames i somriures. Però aquí Camacho i Álvarez no viatgen en el mateix cotxe. No són amigues. Condueixen en sentit contrari. A velocitat de xoc frontal. Però aquí no hi ha final. Perquè això no és una pel·li: és una sèrie que no sabem les temporades i els actors convidats que tindrà. Continuarà.

stats