L’exorcisme dels nounats

Xuclen. Expiren. Fum. Degoteig de fumadors. “Després d’anys ens podem desfogar”, xucla un. “Sí, és la ràbia continguda d’anys”, expira l’altre. Sí, surten a fumar. Però tot aquest fum que expulsen és d’una foguera que porten dins. Tots esbufeguen. Buf! Per primer cop criden en un congrés una cosa que els cremava dintre: “Independència!” La fundació de Demòcrates de Catalunya és una cerimònia d’exorcisme. Expulsió del passat. Expulsió dels fantasmes. Expulsió de tot. Un nou partit que no vol ser ex. No són els ex d’Unió. Els escindits. Els sobiranistes. Ells diuen que acaben de néixer.

Treuen el caparró a un lloc amb memòria: l’Auditori de Cornellà de Llobregat. Inaugurat el 2 de juny del 1994 per la ministra de cultura Carmen Alborch. L’alcalde era... José Montilla. Però ells encara tenen més memòria. Neixen un 7 de novembre del 2015. 84 anys abans naixia Unió Democràtica de Catalunya. Són el naixement d’un renaixement. Per això vénen al món amb un blau Pantone habitació nen acabat de néixer. Crits. Corredisses. A la guarderia els nens dels pares que també neixen avui juguen amb pilotes blaves. I dins l’auditori hi ha gent amb cos infantil belluguet: “Tinc mal de panxa, però no aquell mal de panxa de mal rotllo dels congressos d’Unió. Tinc mal de panxa de nervis, d’il·lusió”, diu un dels voluntaris. Cares de nens i nenes de noranta anys. De cinquanta. De trenta. De vint. Pati escolar intergeneracional. Pati amb nous companys: un 30% dels 1.833 voluntaris de Demòcrates no havien militat mai a cap partit. I ara, en un sol cos, la criatura surt gemegant vida.

S’aixeca disparada Rosa Maria Carrasco. Filla del líder d’Unió Manuel Carrasco i Formiguera. Assassinat pel franquisme el 1938. Expulsa: “A partir d’ara el nom de Manuel Carrasco i Formiguera és nostre”. Expulsa: “Que facin el favor els d’Unió de no fer servir més el seu nom. Prohibit parlar en nom del pare”. Expulsió final: “Dues mil persones estan seguint el seu exemple i esperit”. I de les boques surt un “buf!” col·lectiu. Fugint esperitat com un dimoni enforquillat. Esfumant-se. I neix el nou comitè de Demòcrates. I surten lleugers. Amb passes llargues. Amb cutis de nen. Amb rialles. A l’escenari blau. I no miren el retrovisor. Miren endavant. A la pantalla imatges d’un nou món molt antic: cel, camp, terra... Blau, verd, vermell. Passat, present, futur. Neixen.

Una foto amb Artur Mas

A fora fumadors i no fumadors esbufeguen amb un nou canvi de marxes. Volen fer-se una foto amb Artur Mas. S’endrecen. Amb ritme encara de descompressió. I el fotògraf de telèfon diu: “Podeu riure una mica, això no és un enterrament”. I Mas esbufega: “Això és un naixement!”