CRÒNICA: LLEIDA
Efímers Tema del dia 09/11/2014

9-N a Lleida: el paraigua de Màrius Torres

i
Francesc Canosa
3 min
Un ciutadà exercint el seu dret de vot a l’Institut Màrius Torres de Lleida.

El cel color bossa de plàstic bruta de súper. Com una ampolla trencada dins, raja. Rega el terra de l’Institut Màrius Torres de Lleida. Avui podria ressuscitar el poeta: “Obrint sota la pluja la seva carn morada, secreta, en el jardí deshabitat i clos, tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos, desesperadament l’última rosa es bada”. Vermell solitud. L’anorac i ell com canonades. No para d’esquitxar: “ ¿Me puedes sacar una foto? ” No sap com va la seva càmera: “ Si no tengo foto no se creerán que he estado aquí ”. No és de per aquí vostè? “ No hombre, yo soy de Irún ”. Ah! Ha vingut a votar? “ No, hombre, vengo a apoyar esto! ” Javier. Uns cinquanta anys. Només li queda obrir l’aixeta dels ulls per ser un riu humà ambulant: “ Se me cae la baba, me teneis emocionado ”. Javier canonada mira amb ulls de pluja basca el ruixat lleidatà. Davant té més de dos-cents paraigües que ragen esperant per votar abans d’obrir.

“Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre! ¿Per què la teva heroica voluntat de florir, si tot el món és fred i hostil com el jardí?” Dins del Màrius Torres a una padrina de mocador de primavera al coll li va caient una llàgrima formiga. Perdoni, com es diu? Em mira ennuegada. El cabell de cendra antiga. Les ulleres de plata moderna. La llàgrima baixa per un tobogan de pell a càmera lenta. I cau mentre cau el sobre. Intenta tancar l’aixeta: “El meu pare, el meu pare...” I aquí hi ha el pare, la mare, el padrí, la padrina... No hi ha centenars de persones dins de l’Institut. N’hi ha milers i milers. Són aquí. Tothom porta un retrat de cartera a la cara. Tothom es fa fotos amb el mòbil. Tothom, com si fos una sessió d’espiritisme, fa dialogar el passat amb el futur.

No hi ha cap pare que no miri els seus fills i que no llanci un tuit ampolla al mar: “Pel seu futur”. I els nens enceten ulls de meló perquè veuen cara de dia de Reis als grans. En Javier ho veu i es fa petit. La gent se’l mira. Uns padrins li veuen la ikurriña a l’anorac roig. Li diuen: “Eskerrik asko ”. Al·lucina. Gota congelada. Només sap dir: “ Puedo ver la papeleta? ” I el padrí de colònia antipluja li diu: “Som gent d’ordre i el vot és secret”. I ell es va condensant... “ Sí, sí, claro ”. Ja no toca vores. Emocionat, mira el cel. Obre l’aixeta i diu: “ Como dijo Jesucristo: «Alea jacta est»”.

United Colors of Vots

Tota Lleida són roses paraigua de Màrius Torres: “Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs. ¿Qui feu créixer en la branca, ja quasi despullada, el botó destinat a obrir-se a l’arribada de l’orba estació que condemna les flors?” A l’Institut Ronda van a paraigua per minut. Hi ha de tot: heavies, quillos, xandallisme, pijisme, hipsterisme, padrinisme, panxisme, dietisme, estupendisme, carrinclonisme, braçdegitanisme, pollastrisme... Hi ha gossos amb impermeable. Una dona de permanent escarola du un pijama groc de dibuixets de Pare Noel sota l’abric. Sí, seria científicament possible que entrés Doraemon, l’ós Yogi, o Dora l’Exploradora. La gent parla català, castellà... Diu, “ Joder, hoy no quiero pollo ”, “Aquesta és la filla del Cinto i la Conxita”, o “Fotrem una migdiada que acollonirà la pluja”. Això és l’Arca de Noe. United Colors of Vots. M’ho xiulen a l’orella: “Estan votant militants del PP!” Sí? “Sí, sí. Diuen: ¿us penseu que només podeu votar els del sí-sí?” Ai, que també vindrà Alícia Sánchez-Camacho... “Xiquet, xiquet”. Alicia? No. Em crida un padrí tremolant. “Tens per ratllar?” Li deixo el boli. La mà és un terratrèmol. La vol controlar. No pot. Vol, vol. Pam. De cop. Marca. A per la segona. Tremola. Amb un rampell torna a obligar la mà. Pam. Veig que ho té clar? “Xiquet, què m’has vist? Com vos que no ho tingui clar?” I li cau el paraigua. I lluita, lluita... i el plega.

Deixa de ploure. Màrius Torres plega el paraigua: “Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”.

stats