De la Mona de Gaudí a la Gamba de Mariscal
BarcelonaAl principi Déu va crear el cel i la terra i... Gaudí. “Aquest de la fotografia és Gaudí”, diu un italià mirant la pantalla d’un plafó. La dona i els tres nens escolten la gènesi. “El senyor Milà va encarregar a Gaudí fer una casa...” Cinc minuts d’història sagrada. Passem al Nou Testament. Pregunto. Milanesos. Tres dies a Barcelona. El profeta que porta la bonaventura és arquitecte. Què t’agrada de Gaudí? “Gaudí, Gaudí... és... això”. I girem el cap i la Casa Milà (la Pedrera) se’ns menja. Això és el que fa un segle creia tothom.
Quan Gaudí acaba l’edifici la gent se’n fot. Un acudit del 1910 ho resumeix: “Papa, papa, jo vull una mona grossa com aquesta”. I ara, aquella mona de Pasqua dels visionaris de bola de cristall fosa té una base de pa de pessic humana que supera el cens de molts pobles de Catalunya. Una cuada que és com una representació de l’ONU. Fidels. Tots amb llibres, guies, repassant com lletanies. Tots es permeten minuts d’infidelitat i s’escapen a la botiga a comprar trinco-trinco bosses, mocadors, joies, tasses, llibres... El trencadís de fesomia gaudiniana convertit en un trencadís de rostres de bitllets. Tots apareixen, en peregrinació, del metro, taxis, autobusos, furgonetes... Tots volen gratar l’eternitat amb milions de fotografies que converteixen la Pedrera en un photocall planetari. Tots volen fer el cim. Al capdamunt de l’edifici. I els caparronets són cireretes d’una mona de Pasqua que vol tastar tothom i que alimenta Barcelona com pocs plats.
Tots baixen amb aquell rau-rau que dibuixa l’estómac en forma de cafè, croissant, cervesa, entrepà. Tots passen de l’al·lucinació de la pedra feta art a la materialitat artística d’omplir l’estómac. Tots inunden els cafès dels voltants. Tots salten com molles. I la gènesi es repeteix com una multiplicació de pans i peixos a la Casa Batlló. I a la bola de vidre que sí que hi veu clar hi veiem la Sagrada Família, el Parc Güell... Mentre el sol de calefacció central fa que els turistes color formatge surtin de la farmàcia a la vora de la Pedrera amb cremes solars.
L’‘skyline’ de la Barceloneta
Les bosses també han mudat la pell. Es veuen cremes, tovalloles i un desig blau. “Va, que jugarem”, diu la mare. I la nena serva una galleda i una pala que la fan ballar com les ones. L’ skyline de la platja de la Barceloneta el trenquen els cotxets de nens aparcats a la sorra. De Gaudí a Andy Warhol. Pop art. Quadre bigarrat. Hi ha de tot: el de Madrid, el de Berlín, però això té pinzellades intenses de casa: de barcelonins, de catalans. Familiar. Famílies amb sogra i sense. Jocs de sorra. Cossos torradora. Gossos passejant amos. Bicicletes a pas de tortuga. Solitaris que no saben estar sols... Només hi ha una fractura social: màniga curta o jaqueta cordada. No hi ha acord. Però el trencadís tèxtil fa un quadre impressionista que s’esmuny. “Qui l’ha vist i qui el veu!”, diuen una parella de jubilats guaitant els plafons que expliquen el passat. Això era el Somorrostro. El 1954 hi havia 2.046 barraques. Entre 10.000 i 15.000 persones. I ara, des d’aquí fins al Moll és un bumerang de macedònia humana que torna, retorna... Autopista de colors, olors, sabors. Vist i ser vist. La gent mira els arrossos com sols al plat. La cassola de turó de musclos. Les gambes de rètol fosforescent. Plats plens. Taules plenes. Restaurants plens. I butxaques amatents. “Un, dos, tres... ens surt per trenta euros i sense comptar les postres”, li diu el noi a la noia mentre el nen està estabornit al cotxet. Plens, però abans compten. “A quant surt un plat de gambes?” “Hi ha menú?” Ple i es graten el cap fet butxaca. Però fan acte de fe i salten a les estovalles blanques. I també als llençols blancs: el trencadís de venedors ambulants. Crida el monopoli d’ulleres de sol. Desenes de venedors esbarriats de llençols amb vuitanta colors i formes. Tots representen una única marca: “Ray-Ben”. “ Cuál te gusta, amigo? -em diu-. Para ti diez euros ”. Marxo. “ Ocho, amigo ”. I encara sento “ Cinco, cinco ”, quan la Gamba de Mariscal, al Moll de la Fusta, em mira com si jo no hagués passat per la cassola que és bona quan sona.
