13/05/2015

Morint en català

3 min

Em vull disculpar. Ho sento. Mireu, vaig néixer petit. Mida puça. M’he perdut bona part del món per la meva visió Patufet. Però tot podia anar a pitjor: sóc esquerrer. Visc al revés que el 90% del planeta. Per ser esquerrà s’ha de tenir molta mà dreta. Fins i tot tenim en contra les frases fetes! Esquerrer... i arítmic. No tinc sentit del ritme. Paralític del compàs. Ballo el vals com una sardana espasmòdica. I quan penjo quadres el martell es queixa que li xafo les sabates. La meva és una història de superació. De tot me n’he anat sortint amb empentes i tovallons. Bé, menys del problema de la boca. És una tara de naixement. Els metges van dir que era genètic. He rebut tot tipus d’ajudes: públiques, privades... Però res a fer. Sé que he ocasionat problemes a molta gent. Per això demano perdó: per parlar català.

SÉ PER LA MEVA FAMÍLIA que fa tres segles van intentar curar totalment la nostra patologia. El 1716 va venir un metge famós, el Doctor José Patiño, i ens va dur unes herbes medicinals: el Decret de Nova Planta. El diagnòstic del científic era esgarrifós. Una pandèmia! Tot el país estava habitat per criatures escopint virus per la boca: “Solamente hablan en su lengua materna, y ningún Común hasta ahora escribía sino es en catalán, sin practicarse el uso de la lengua Española; bien que esta comúnmente se entiende por las personas que han seguido los Estudios de Letras, pero en nada de la Gente rústica”. Érem conills de bosc empestats.

LA SEGURETAT SOCIAL Espanyola va muntar un hospital de campanya a tot el país. Punxen tots els culets. Es prohibeix l’ús del català a tot arreu: escoles, ajuntaments, teatres, escriptures notarials, carrers, rètols, esglésies, epitafis dels cementiris, telèfons... Es van acabar les xeringues de tot el planeta. Però res. Aquell innovador medicament de la immersió lingüística no acabava d’anar bé. Malgrat que la gent zigzaguejava com zombis, continuava evacuant verí per la boca. Ja podies prohibir, engarjolar, multar, atonyinar... sempre hi havia persones que treien alguna gota tòxica que contaminava l’aire. Tot s’infectava. Els gossos expulsaven bub-bub; els gats mèu-mèu... Les campanes ning-nang; fins i tot quan plovia el cel vomitava un xip-xap. Déu, que tothom sap que només parla castellà, ens havia castigat.

ERA UNA MALALTIA crònica. A vegades estaves una mica millor, d’altres la boca era una riuada amazònica. Ni tan sols la saviesa sobrehumana del Doctor Francisco Franco hi va poder fer res. I mira que l’home va estar quaranta anys provant un fàrmac únic: barreja d’herbes tradicionals i de química moderna. Una teràpia de xoc d’immersió lingüística, cultural i existencial que ens va tenir xof: sota l’aigua, amb formol. Gairebé mutem a calamars muts i a la gàbia. Tampoc se’n va sortir l’avenç tecnològic que va ser la pansició espanyola. Va mesclar la clàssica farigola de la demagògia amb nous microxips d’ignorància. Ho enclastava tot als cervell de les persones que havien vingut a viure a la Catalunya toxina. Ho relatava el malalt Josep Benet, historiador i polític, un 1977 electoral assortit de supositoris: “Lerrouxistes que, per ambicions electorals, pretenen dividir el poble unit de Catalunya en comunitats antagòniques, creant així, irresponsablement, un problema que tindria gravíssimes conseqüències no només per a Catalunya: sinó per a tot l’estat espanyol. Fomentar el distanciament i l’enfrontament de comunitats és un crim”.

PERÒ EL SEGLE XXI ens ha dut la microcirurgia robòtica amanida amb l’all prehistòric de tota la vida. Sis famílies catalanes estan treballant un nou medicament gràcies a la inversió en R+D de l’estat espanyol, el vocacional servei públic d’alguns partits polítics i la nostra cultura estesa d’automedicació de tancar la boca. Cert és que a pesar de tres segles de lluita amb la malaltia mai han abandonat les esperances de trobar-hi una cura. Gràcies. El futur brilla com una posta de sol de bilis. Jo ja no ho veuré. Perquè sé que moriré, com vaig néixer, amb la boca oberta.

stats