De la ‘Nada’ franquista al cabreig democràtic
Barcelona“Los primeros tranvías empezaban a cruzar la ciudad, y amortiguado por la casa cerrada llegó hasta mí el tintineo de uno de ellos, como en aquel verano de mis siete años cuando mi última visita a los abuelos... ” Nada, de Carmen Laforet, 1944. És la benvinguda a les Cotxeres Borbó. Del no-res de la Barcelona franquista construint pisos com capses de mistos inflamables al cabreig de l’explosió d’un camp de mines democràtic: Nou Barris. El núvol de Barcelona. A l’extrem. Districte amb atur màxim, renda subterrània, virus de desnonaments... Nou Barris Cabrejada, Diu Prou! Plataforma amb cent entitats amb forquilla i ganivet picant a taula. Convidats: representants de les candidatures que es presenten a l’Ajuntament.
Sala plena com un ou de fartanera de no-res. Els moderadors de l’acte el trenquen: “No estem encara en campanya, per tant podeu dir la veritat”. Nyam-nyam d’aplaudiments. Els polítics han de cuinar en cinc minuts les solucions. Tots d’acord en el menú de cabreig. Però a veure com guisen. Ada Colau (Barcelona en Comú): gasta els minuts parlant del ser i no ser de Barcelona. Ep, l’hora. I Nou Barris? Tenen 30 mesures de xoc: a mirar la web. Pessics: dret a l’habitatge, sanitat, alimentació, participació... Puntuació: silenci respectuós i cinc segons d’aplaudiments del 80%.
Nou cuiner: Javier Barreña (PP). Tall sec amb ganivet: “Nou Barris no està malament des d’ara, sinó des de fa trenta anys”. Xiulets, crits, trencaclosques facials. Una part del públic del districte hegemònic del socialisme no vol veure aquest plat. Continua: més recursos per a la salut, alimentació, posar la cartera d’habitatges al servei de les persones, fer nous habitatges... Llançament de plats: “Que no menteixis més!”; “De veritat?” Puntuació: uns deu aplaudiments fidels.
Cap a la cuina Irma Rognoni (CiU), regidora del districte. Soroll de peix fregit a la sala. Continuar les polítiques socials per donar resposta a la crisi. Repàs de la feina feta. Nou Barris suposa el 20% de la despesa social de tota la ciutat. Més fregidora: “ ¡Vaya tela! ” i cares de tres dimensions de no-em-crec-res. Cita el·lípticament Pasqual Maragall, que va advertir que el problema de l’habitatge esclataria... “Hala, hala”; i xiu-xiu de “ Vaya tela ”. Puntuació: uns sis-set aplaudiments fidels.
Passi, Maria Rovira (CUP). Inici de cop a taula: “Sort que s’havia de ser sincer”. Control discursiu dels ingredients: nou recordatori que portem 30 anys així. Sou per a totes les persones nascudes a Barcelona... “No ho podem pagar!”, diu un avi de patilles de galta a galta. Més: cens real de pisos buits, parc públic d’habitatge, remunicipalitzar els serveis externalitzats... Puntuació: deu segons d’aplaudiments del 80%.
Endavant, Gabriel García (PSC): es treu la camisa metafòrica per reivindicar la feina del superpassat socialista de la ciutat. Bufetades a CiU. Picades d’ullet a Iniciativa i ERC per cuinar el clàssic tripartit municipal. Més socialisme: que es multi els bancs que tenen pisos buits com es fa a Santa Coloma; distribució de la renda... Puntuació: aplaudiments breus d’un 30%.
Cap a taula, Alfred Bosch (ERC): autocrítica. Esquerra ha de venir més a Nou Barris. “ Qué quieres que te diga? ”, diu un espontani. Oficina de serveis socials a cada barri, nous equipaments, ningú sense sostre... i cirereta final: “Esteu cabrejats, però esteu enamorats del vostre districte, per això us indigneu”. Puntuació: aplaudiments del 50%.
El públic ja ha tastat. Ara xup-xup de mans alçades. N’apuntem una: noi que cobrava el PIRMI. Menjar gràcies als veïns. Sense ingressos. Cuidant la mare malalta: “M’he quedat sense mare i sense feina”. El xup-xup no para i a la cuina no donen l’abast.
