FLISTFLAST

No entendre Maria-Mercè Marçal

Tot el sopar vam riure a la manera de la Segarra: sense que es noti gaire. La discreció, la prudència. El funambulisme existencial. La ironia de les ombres que guaiten el sol. Seure al costat del poeta de Guissona Jordi Pàmias torna a omplir la copa de la meva doble nacionalitat: 50% Segarra, 50% Noguera. Bevem.

Els meus estius a Gra de nen de pantaloneta i samarreteta curta. Pelatxo. I la padrina Ramona i el padrí Josep amb la filosofia de la mesura a la cara, al cos, a les paraules. Les cases de portes endins com petits think tanks de reflexió universal. Les persianes mogudes pels ulls escàner. Mirar la vida abans de sortir al carrer. Per a mi eren els anys vuitanta. Per a Pàmias els quaranta. Riem gairebé sense mirar-nos. Com secrets que no surten als balcons de les baranes de ferro. Ais, voldria explicar tot el que em conte d’en Joan Barceló. El seu amic. Aquell xiquet de Menàrguens que estava cridat a ser el gran escriptor de la literatura catalana. Una mort ridícula, absurda, increïble amb 24 anys. A mi Barceló em va canviar la vida. Ningú ha escrit com ell. Ningú ha explicat la Terra Ferma, Ponent, l’Occident, l’Oest de Catalunya com ell. Surrealista realista. Còsmicament terrenal. Escriptor de primera divisió planetària i sideral. Monstre, gegant, colossal. És l’Any Barceló, però a bona part de les criatures de la cultura catalana els hi importa un rave liofilitzat Barceló. Ni saben qui és ni els interessa. Menystingut, esbarriat, ridiculitzat. L’analfabetisme existencial és el nostre coronavirus propi, la nostra pandèmia nacional. Com això que tenim a l’esquena: el Premi Maria-Mercè Marçal de Poesia. Benvinguts al tant-se-me’n-fotisme patri.

Pàmias (jurat del premi) i jo estem envoltats de 400 persones. Això és la central nuclear del Pla d’Urgell: pagesos, empresaris, polítics, professionals liberals... Som a la frontera Golmés-Mollerussa: capital real de la indústria agroalimentària catalana. La porta esbatanada d’un horitzó de present continu convertit en l’històric graner de Catalunya: rebost, celler, tàper... Aquí s’ha alimentat i s’alimenta Catalunya i el món. Tota la gent que hi ha aquí podria muntar un país independent. Això és un país. Aquí la R+D és la neurona i la suor. Aquí es va fer el miracle de passar del desert, del marró misèria, al jardí del verd esperança. Això és una cultura, és la nostra cultura.

Aquest premi és una civilització pròpia que porta 22 edicions (aquest any per primer cop l’ha obtingut un plaurgellenc: Jaume Suau). Que és seriós, rigorós, receptiu, acollidor. Que han guanyat poetes de tots els països de parla catalana. Que és sucós econòmicament i editorialment. Que porta el nom d’una superdona d’Ivars d’Urgell (els llestos tampoc saben que la Marçal és d’aquí). Tot això que faria caure de cul un selenita lletraferit, l’esperit editor de Hamlet i l’encefalograma de Ramon Llull (perquè pocs premis de poesia hi ha com aquest). Tot això ens diuen que no és real: només és notícia per a la premsa local. No llegireu res de tot això. No veureu ni sentireu res als nostres mitjans nacionals ni a les sectes pseudoculturals de suïcidi virtual diari per un adjectiu. Tot això no importa ni a Barcelona ni a Catalunya. No ho troben interessant, important. No “compren”. No existeix. Perquè no som prou, oi?

Som locals, ignorants, provincians, incultes, rucs, pagesos, aixafaterrossos, primitius... Sí, primitius: originals, primigenis, inicials, antics... Els primers. Aquí comença tot. D’aquí surt tot. També la xiqueta Marçal: “Les xiquetes del meu poble seuen en cadira baixa i amb lo davantalonet i un drap tan llarg com un dia sense pa-amb-xicolata, si feien punt de cama, si punt de cadeneta o punt d’escapolari, i cantaen allò de « montañas nevadas ». Les dones del meu poble de matinet al tros: adés cullen patates, adés arrenquen cebes o aixafen terrossos o se’n van a fer herba per als conills o duien farinetes als cotxos o segó a la feram, o apedacen llençols o passen agulletes o suquen pa amb vi i sucre per con tórnon de costura les xiquetes del meu poble”.

Sí, analfabets, podeu abraçar la Marçal perquè és d’esquerres, independentista, feminista... però si ella fa el que fa és perquè és d’aquí. Tot neix aquí. Ignorar-la, ignorar-nos. No entendre res. No voler entendre res. Ha de ser trist ser així. Us acompanyo en el sentiment. I sí, tranquils, ja us alimentarem, que ni menjar sabeu, i també us ensenyarem a llegir i a viure. Perquè aquí, ara, ja no som prudents. I som mil voltes rebels.