FLISTFLAST

‘En Patufet’ i “la España real”

Busco nen o nena. Us busco. ¿Ets tu qui va llegir el darrer Patufet? Existeixes? Hi ets? Sí? No? Perquè s’ha parlat aquests dies que feia 115 anys (3 de gener de 1904) del primer número: del naixement de la revista infantil. En Patufet: el Club Super3 de principis del segle XX. L’escola de paper. Més de tres-cents mil lectors setmanals. La infantesa en català feta mainstream. Un dels exemples més bestials, colossals del paraestat català. Mai hi ha hagut tant futur en un tros de paper. Però poc s’ha parlat del darrer número. L’últim. Abans de morir. RIP. El 1806. El del 24 al 31 de desembre de 1938. ¿Hi ha encara algun nen o nena viu que l’hagués llegit?

Diuen que la darrera setmana de 1938 van desaparèixer els nens de Catalunya. Els patufets ja no hi són. On són? La darrera pàgina de l’últim número d’ En Patufet ens en dona una pista. Historieta de dibuixos. De l’home de mar Sicau. Mariner de submarí. Després de tres mesos d’aigua ja n’està fins als caratxos. Arriben a un port. Surt a divertir-se. Cap a la taverna. Alcohol en vena. Quina pítima, xiquets! Va més gat que tots els gats. La societat líquida. La terra ferma ja no és ferma i es mareja com una mar ballant rock’n’roll. Torna al submarí. Torna a casa. Baixa. Tanca. I un cop dins es posa a cantar: “ En el fondo del mar, matarile-rile-rile...” Així desapareixen els patufets catalans de la superfície. De la terra. Ja només tenen vida submarina. Tancats a la casa existencialment subaquàtica. Vida de peix mut. I a dalt. A la superfície emergeix, arriba l’Espanya real: “ De una España en trance de muerte hemos creado la España que soñásteis”, proclama el publicitari Franco. Spain is different: this is the real Spain.

Sí, aquesta és la realitat permanent, en gerundi mortífer. Ara, 80 anys després, es tornen a treure de la màniga de la farsa una campanya de “ la España real”. Aquest vídeo d’autoajuda de bufet lliure de patologies cròniques on surt el cuiner José Andrés, la banquera Ana Botín, la cineasta Isabel Coixet... Per explicar-nos que Espanya és un país de barrufets al·lucinògens on tot és felicitat, llibertat, diversitat, progrés... Espanya és el cel a la terra. La utopia. El somni. La fantasia eròtica de qualsevol addicte a la nimfomania genètica. Espanya Pinotxo. Espanya LSD. This is the real Spain. A una setmana dels judicis contra els polítics catalans. Contra Catalunya. Contra els catalans. Contra la llibertat. Contra la democràcia. Contra la vida. Contra el dret a existir. A una setmana que, de fet, comenci el judici contra l’estat espanyol. Contra la mentida espanyola. Contra la ficció. Contra la irrealitat. Perquè Espanya només pot ser “real” si ho destrueix tot.

Tot projecte d’Espanya, sigui una dictadura, una democràcia, o un supermercat de tastos d’àcid clorhídric a granel, passa per destruir, arrasar, venjar, vexar, humiliar, aniquilar. L’estat espanyol només és “real” amb la destrucció. És “real” perquè enfonsa l’altre. Fins al fons del mar. És “real” perquè pela l’adversari. Només pot deixar cadàvers. La realitat només és una. La bèstia només és una. O barbàrie o civilització. Estat salvatge. Només mossegant, només devorant pot ser “real”. L’única manera que té d’existir és aquesta. Acabar amb tot: la infantesa, el futur. Ja coneixeu la història. En Patufet dins la panxa del bou-submarí. Del bou-masmorra. Patufeeettt, on ets? Patufeeettt, on ets? I ell, a les fosques, a les palpentes: “Soc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou! Quan el bou farà un pet, sortirà en Patufet”. I els seus pares li foten palades de cols al bou. I la bèstia s’infla, infla... fins que fot un pet nuclear. I en Patufet surt disparat com un míssil. I així es va fer gran, i així madura. Perquè madurar és fer les paus amb l’infant que vam ser. Perquè no hi ha més, la realitat és aquesta: o bou, o Patufet.