Poesia constitucional
Després d’un tiberi: cafè, copa i puro. Aleshores el 99,7% dels meus amics creuen que es pot reformar la Constitució. De fet defensen que es pot reformar qualsevol cosa. Un dia un sostenia que podia tornar a la vida una guineu dissecada que ens guaitava des del capdamunt d’un armari. L’animal va fugir per cames només sentir el mètode de resurrecció. Tot és possible, perquè... ja s’ha fet. Anem a Adam i Eva.
VISCA ‘LA PEPA’. I va ser dir això i caure estesa a terra. És la primera: la Constitució espanyola de 1812. Diu així l’article 10: “El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes: Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las Islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África. En la América septentrional: Nueva España con la Nueva-Galicia y península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar. En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno”. Bé, tenint en compte que Argentina s’independitza el 1816... Espanya s’ha reduït a un parell de frases.
CAFÈ, COPA I PURO. També es van modificar les Constitucions de 1837, 1845, 1869, 1876, 1931 i 1978. I tants projectes constitucionals. Catalunya sempre ha estat pionera a voler canviar la Constitució. Per exemple, la republicana de 1931. L’escriptor Josep Maria de Sagarra va presentar un text poètic alternatiu. Diu així: “Títol I. De l’estructura nacional. Hi haurà, salvant els principis d’esquerres, centres i dretes, províncies i municipis i cases de senyoretes. Títol II. De la nacionalitat. Són espanyols: la «manola», els rectors i els magistrats, els nats en terra espanyola i els fills d’aquests desgraciats. Títol III. Drets i deures dels espanyols. Els d’amanir amb sal i pebre i els de menjar bacallà, i tothom té el dret de rebre i té el deure de callar...” Inexplicablement no va comptar amb el suport de la majoria parlamentària.
EL CONSENS INTERGALÀCTIC de la Constitució de 1978 tampoc va rebre amb bons ulls el text La Consti. El grup La Trinca va fer una cançó plena de noves idees. Cantem: “Capítol Primer: Són ciutadans espanyols lladres i guàrdies civils, capellans, frares i monges, carajillos i taronges, mantecados i pernils [...]. Capítol Final: Sobre la Sagrada Unitat de la Pàtria (Espanya no és divisible ni es parteix com un pastel que ja ho deia sempre en Franco i també en Carrero Blanco poc abans de pujar al cel )”. No hi va haver manera de tocar res.
CAL TORNAR als orígens. Aquelles discussions de la Constitució de 1812. Els diputats catalans tenien problemes per expressar-se en castellà. Fet que demostra que la immersió lingüística espanyola no funcionava prou bé. Aquella gent venia a dialogar. A dir que Catalunya patia espoli fiscal, que es necessitaven mesures econòmiques, institucions de govern autònom, restituir les Constitucions catalanes abolides per Felip V. Parlava el català Ramon Llàtzer: “Los catalanes dirán: cuando teníamos la libertad y la Constitución que quieren hacer revivir las Cortes, los Reyes y nosotros éramos más felices: entonces nuestras leyes del consulado de Barcelona se hicieron más famosas en todo el Mediterráneo que la ley Rhodia en la legislación romana; entonces en el mar, con feliz navegación, en Italia, en la Grecia y en las extremidades del Asia Menor, hacíamos respetar el nombre de nuestros Reyes con gloriosos triunfos”. Cafè, copa i puro i van modificar la Constitució. “El arreglo de provincias”, en van dir. Fins avui. Que ho tornaran a reformar. Com sempre. I ens regalaran el Senat, un ratpenat, un forat abonyegat, i un telarany caducat. Com va dir el constitucionalista: “¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas? Poesía... eres tú”. Tururú.
