28/08/2015

#Postal Nens sense pares

2 min

Com deu haver passat l’estiu el Goku? Fa unes setmanes una parella va decidir posar Goku al seu fill acabat de néixer. Vaja, el Goku de tota la vida. El petit superheroi del còmic japonès, de la sèrie de televisió Bola de Drac. Un paio com cal. Bé, n’hi ha que creuen que no.

Hi ha gent que continua encesa a mode llançaflames. Altres repiquen les orelles com campanes de festa major. Una nova batalla de la guerra nominal que tants cadàvers arrossega al llarg de la història de la humanitat. Hi ha avis que encara van amb respiració assistida perquè el seu nét es diu Pere en comptes d’Eustaqui. Una tragèdia. Els fills no van voler homenatjar aquell oncle avi que va lluitar a la Guerra de Cuba i es va convertir en heroi després de salvar un carregament de rom en ple combat amb un peix martell. Hi ha famílies que aporten estudis que afirmen que una Llúcia té més possibilitats de guanyar-se, còmodament, la vida com a oftalmòloga que si la nena es diu Neus, ja que amb aquest nom no passarà d’aparcar remuntadors en una estació d’esquí. Hi ha parelles que es juguen el nom del seu fill a la ruleta birmana, el pòquer, la botifarra o el tir a peluixos coixos en una tómbola. Hi ha venjances de llançament de torrons de tiets nominalment orfes en dinars de Nadal. Revenges de fills que, com apatxes, es rebategen amb begudes isotòniques i es posen noms tipus “CavallVolador96”. Sempre, com en tot, hi ha vencedors i vençuts.

A Catalunya, ara, quan surts de la placenta, guanyen els noms de Marc, Martina, Júlia, Pol, Biel, Laia, Paula... Modes. La passarel·la prêt-à-porter nominal. Potser d’aquí uns anys les criatures es diran Melindro, Carquinyoli, Ring-ring, Ara i Adés, Sostenibilitat, Potser, Resiliència... Vés a saber. Les discussions, dogmatismes, picabaralles, bufetades... sobre els noms posen en risc la producció de saliva de tot el planeta. Una veritable catàstrofe ecològica abans, durant i després de la gimcana de l’espermatozou i l’òvul. I quan surt, què? Eh? Doncs quan camina passa el mateix de sempre. Estius, tardors... veus aquests nens que és igual si es diuen Anna, Josep, Fulgenci o Crispina. Tant li fa.

Hi ha pares que només volien trobar un nom per al seu fill. Si el seu Arnau ensorra amb la bocota terratrèmol la taula del costat a la terrassa és igual. Si la seva Sara crida posseïda per Mefistòfil enmig del restaurant i després encara vol passar el platet tant se val. Si el seu Adrià burxa, trinxa, dinamita humans, animals, objectes, microorganismes, esperits... endavant les atxes. Van parir un nom, però el fill és de tots. Es dirà Maria, Joan, Kevin o Rebeca, però que l’eduqui Sant Campi qui Pugui. Perquè nosaltres ja vam suar la cansalada nominal. Uf, uf. Ara toca ensenyança pública, gratuïta, universal, sideral. És a dir, que l’eduqui el bar, el cambrer, el pas zebra, el taxidermista, la nevera, l’escola, l’institut, Saturn, els selenites.... Perquè hi ha pares que estan molt ocupats. Només tenen una feina: predicar, arengar, explotar les glàndules salivals per defensar que, si a un nen li posen Goku, això li condiciona la vida i els seus pares no l’estimen prou.

stats