#Postal Tomates caníbals

Hi havia una vegada una tomata. Bé, hi havia més tomates, però ara ens interessa la història d’aquesta en concret. Una mà agafa la nostra amiga roja. Fa surf a la llesca de pa... i “Ohhh!”, es dessagna. La tomata és un vessament de cru a alta mar. A la taula hi ha gent que pateix. Morirà? Truquem al 112? És un truc? On és l’enganyifa? És tinta xinesa? Licor reconcentrat de piruleta? Molta gent ja no sap el que és que una tomata suqui. Uns s’ho miren amb aquell gest de mà a la cartera. D’altres, com un miracle d’algun Déu avorrit. Però... encara no l’han tastat. Congelem el moment que la llesca flamejant com l’infern viatja cap a la boca. Al foc.

Fa mesos mirava com es bronzejava una botifarra amb un cos deu. Sota, unes brases dimoniets. El cambrer amb termòmetre als ulls la treu i la posa al plat. Amb patates rosses. D’aquelles que semblen fideus. Servit. La parella ataca la serp de carn. Primera mossada i... “ecsssss”. Recordo la frase: “Això no té gust de salsitxa”. La van deixar abandonada a la carretera com un gos salsitxa comprat per borratxera nadalenca. El cambrer i jo ens vam mirar. Sabia que servidor era un apatxe. Un indi de la reserva. I es confessa: “Més natural que aquesta botifarra no la trobaran”. Ja. Em consta per les meues fonts porcines. Rebla: “La gent ja només té el gust de la de compra i si n’hi posen una de veritat ja no sap ni lo que és”. Ja. ¿Podria tenir futur un Centre d’Acollida de Botifarres de Veritat? Mmm...

També va fer “mmm” la persona que va tastar la llesca enllustrada de tomata veritat. Aquest sabor? Què és això? Doncs una tomata. Però... “és ecològica?” No ho sé, no l’hi he preguntat. Tu mateixa. La tomata surt d’aquestes tomateres que tens darrere. Supermercat de la natura. I té els clients més gormands i exigents: pugó, erugues, llimacs, formigues... se les foten amb forquilla, ganivet i pitet. Lògic. La prova del cotó fluix. Ja. I la criatura, devorant la llesca d’infern, fa un discurs inflamat sobre llavors, fertilitzants, cultius... Lliçons i lliçons sobre la gestió de tomates, enciams, pastanagues... La pseudoecologia teòrica. Massa lliçons per persones que no han plantat mai una tomata. Que no saben ni el gust que té. I que amb prou feines en reconeixerien una si la trobessin pel carrer. Massa lliçons per persones que abans compren màrqueting ecològic que veritat. Massa analfabetisme existencial. Massa coses. Perquè hi ha espècies humanes que no els interessa la veritat. Només volen que els donin la raó. Si els taques el nas amb un tros de tomata et diran que és un retolador vermell.

Mentrestant a l’infern els pares de la tomata cremen. Els pagesos: espècie en vies d’extinció. Darrers representats del nuclear esperit anarcocapitalista català. Mèdiums entre el cel i la terra. Barana de ferro aferrada a la realitat i a la veritat. Professionals de la gestió del caos. Substituïts per la defensa prioritària de qualsevol foca bòrnia, daltònica i coixa de Madagascar. Escamotejats per pseudotomates amb gust de no tomata. Menystinguts i humiliats pels que devoren les seves tomates (i no les compren) mentre els renyen arengant que no són tomates com cal. No és progrés: és canibalisme.