Referèndum ‘poltergeist’
Hi ha un sobre. El remitent diu: “Cen. Cul. Cat. Su porvenir depende de su formación cultural”. Dins hi ha la prova del carboni 14. Podríem datar exactament l’origen dels materials orgànics. Podríem saber en quin segon Adam i Eva van escollir una poma en comptes d’un pistatxo. Fins avui. Podríem comprendre coses d’aquests dies: el porter del Reial Madrid, Kiko Casilla, primer pregunta. Després li prohibeixen parlar en català en una roda de premsa. Podríem esbrinar per què quan apareix un estudi que diu que les tres millors universitats de l’Estat són catalanes El Español titula: Las mejores universidades pese a la imposición del catalán. O per què una marca blanca de Podem planejava demanar la prohibició del català a l’Ajuntament d’Orpesa. Ho podríem saber tot. També la cotització de la rata catalana a la borsa. Diuen que tot això és catalanofòbia. Que no ens respecten. Que de tot. Si mirem el sobre a contrallum veurem el raig ganivet que el travessa. La ferida lluminosa. El fenomen poltergeist.
LA DIMINUTA Carol Anne mira el televisor. S’ha tornat boig. Bufetades d’electricitat estàtica. Pampallugues d’escorxador. Surt de la pantalla l’ésser de llum maligna a punt de la festa major de l’abducció. L’home del sac modern. Carol Anne diu: “Ja són aquí...” És així: Poltergeist. La pel·lícula explica els fenòmens paranormals que viu una família a casa. Ectoplasmes. Dimensions desconegudes. Llums. Moltes llums. Llampecs dalla que se’t volen endur cap a un més enllà d’urbanitzacions extraterrestres amb contaminació lumínica. Tot incomprensible, irreal, però amenaçador: com Catalunya.
CATALUNYA, EL CATALÀ, el carquinyoli amb samfaina o Jaume I tunejant cavalls no han estat mai vistos com a fenòmens naturals: són poltergeist. L’estat espanyol podria cantar: “No som d’eixe món”. Tu estàs tranquil·lament a casa sucant el melindro i ve un fantasma. No pots reconèixer un ectoplasma. Ja no pas perquè et provoqui urticària espasmòdica sinó perquè creus científicament que els fantasmes no existeixen. I, per la seva banda, el fantasma es queixa que el terrestre no l’accepta i que també té dret a l’existència perquè sempre renta i plega els llençols. És evident que l’estat espanyol no pot admetre ànimes en pena. Alteren la seva vida. Són llums. Resplendors que fan veure coses. És la ferida lluminosa.
L’ACTRIU MARIA VILA. Protagonista de La ferida lluminosa. Obra de Josep Maria de Sagarra. S’estrena el 1954 al Romea. És un dels llumins del català als escenaris durant el franquisme. Drama d’un matrimoni d’aparences. I també amb fantasmes lluminosos. La protagonista té una aparició que li fa veure que el seu marit la vol matar. El 1963, quan Vila mor, també hi ha un fenomen paranormal. Pau Garsaball, actor, director teatral, posa una cinta catalana a la corona funerària. Apareix el poltergeist. El règim li fot una multa de 25.000 pessetes per “ostentación de un emblema o distintivo capaz de producir una alteración del orden público ”. Com a la pel·lícula, l’explicació del fenomen poltergeist és que la casa estava construïda damunt un antic cementiri. El passat viu. El present tremola. Aquella cinta senyera de Garsaball fa emergir els taüts i cadàvers catalans que a Poltergeist s’enlairen. I aquí el que també volaven eren cartes.
ALESHORES, L’ÚNICA manera d’assabentar-se d’aquell fet extraterrestre, era amb sobres aparents, encoberts, com el que cito a l’inici de l’article. El llençol clandestí. Dins tota l’explicació real i la demanda de solidaritat espiritual i material per fer front a la multa i la profanació. Llençols a l’aire. Continuem sent un fantasma. Que mai serà reconegut. Que sempre es debat entre la vida i la mort. I al final, a Poltergeist, els esperits marxen perquè decideixen fer un Referèndum Unilateral Fantasmagòric (RUF).
