FLISTFLAST

Res va començar amb la sentència de l’Estatut

Catalunya és com una malaltia que no s’acaba de curar mai. Sempre et diuen que han trobat un remei, un pedaç, una solució, però res. Catalunya moribunda, zombi. Catalunya walking dead. Catalunya, el musical: tot el país ballant tot el dia el Thriller de Michael Jackson com una obra de beneficència de fi de curs perpetu per buscar fons per tractar la nostra pandèmia neuronal. Ara els mestres sanadors del pollastre a l’ast que fan girar la rostisseria que no va enlloc ens volen fer creure que tot va començar amb la sentència, fa deu anys, de l’Estatut. Volen tornar a l’Estatut Tururut. Això put. Perquè sempre estem amb olor de socarrimat: mig morts i mig vius. Entrecot massa fet o poc fet. Mai sortim de la graella i quan ho fem és per tornar-hi a reposar com un taüt obert amb mode vibració a l’eternitat. Sense moure’ns, rostint-nos.

Volta i volta. Amb la sentència de l’Estatut el 2010 no va començar res. No va canviar res. Creure això és no entendre res. És com aquests sectaris de búnquer franquista que creuen que Catalunya neix amb la Constitució. El problema del zombi Catalunya neix i dura fa segles: sense entendre això no es pot entendre res. La road movie de terror i assassinats massius de l’Estatut de 2006 és una comèdia de Paco Martínez Soria vegetarià comparada amb la carnisseria atòmica industrialitzada de l’Estatut de 1931 d’orgasme col·lectiu d’orgia de República. Ho van rebentar tot. Van mentir. Van humiliar. Van anar a fer mal. Cap vot català serveix per a res mai. No és que retallessin aquell Estatut votat massivament i totalment per Catalunya amb una serra elèctrica, és que va mutar i en van dir “Estatutet”. Som el país dels Patufets. Tot era un bolet al·lucinogen. Una metzina. Una droga. I el català és un ionqui, un addicte a la llibertat. Així ens enganyen, així ens deixem enganyar des de fa segles. Primer la droga, després la violació i al final la sang. Experimenten amb nosaltres com hàmsters domesticats. Té, criatura, prova LSD Estatut, Autonomia, Federalisme, Asimetria, Cogovernança... i xiquets, com corre la rata al·lucinada. I com s’estampa contra la reixa de nyigui-nyogui. Sempre bogeria i sang. I el hàmster torna a la roda com si comencés de nou. Per què ens fan creure, i creiem, que tot sempre comença just en un moment determinat, curiosament, de fa quatre dies?

Ens venen el nostre propi cotxe i ens truquen el comptaquilòmetres i ells mateixos ens el posen a 0. Sempre recomençar. Sempre partir d’un km 0 capgirat, fals. Això ens passa. Per això Ésser català no és gens fàcil. Podria ser un bestseller d’autoajuda. L’escriu Rossend Llates, un dels milers de catalans frustrats, desil·lusionats, suïcidats amb la derrota de la falsa República i la veritable guerra. Ficció i sang. Diu Llates, empeltat dels segles moribunds, que fins i tot en aquells moments de droga en vena republicana i estatutària, “la consciència catalana, la idea clara de qui eren els catalans, quins els seus homes representatius, què volíem i a on anàvem, només existia en una minoria del nostre poble”. Així és. No saber res implica prendre decisions errònies sempre. I la il·lusió és proporcional a l’hòstia. I la mentida a la veritat. Fins que no entenguem que Guifré el Pilós, Guinedilda de Cerdanya, Ramon Llull, Jaume I, Aurembiaix d’Urgell, Verdaguer, Víctor Català, Rodoreda, Dalí, Pau Casals... i milions de catalans que formen un nosaltres des de fa segles no estem aquí per una sentència d’un Estatut no entendrem ni farem res. Fins que no entenguem que tampoc som un Estatut. Fins que no entenguem que ja hi érem, que hi som i que hi serem no pas perquè altres ens deixin ser sinó perquè hem estat i volem ser lliurement. No som cap sentència. Som un graó. Un graó de graons que puja i puja sense fi, que arriba a dalt de tot de l’escala perquè som una de les darreres preguntes del món antic sense resposta. I som una de les primeres preguntes del món nou que toca contestar. Som el que pica i repica a la porta dels segles de la seva pròpia casa. Mig morts, mig vius. Fotem pena i llàstima. Però som aquí. Portem massa anys al món. I un dia vam quedar atrapats. La porta mai s’acaba d’obrir. Nosaltres mai acabem d’entrar. És el llindar del zombi, el sanatori més antic de la terra sense remei, de moment, per a aquesta malaltia.