08/10/2017

El Sant Grial català abans d’Indiana Jones

3 min

“Xiquet, això és com a la Guerra, i jo la vaig viure, eh!”, em va dir diumenge passat un padrí desdentat, desmanegat. Anava com somnàmbul per poder votar. A les palpentes. Com si la mort xiulés i només et deixés fer una última cosa. Per això el padrí la tocava. El punyeter padrí antisistema. Tot esperant que baixessin. Palplantat com una barana de ferro colat. Perquè hi va haver unes hores que en molts llocs se’ls esperava. Sentia l’aire al clatell. I, ell, pensava en la Guerra quan obria la boca foradada.

A la Guerra hi havia els incontrolats. El nom és un eufemisme letal. Encriptat per justificar i protegir crims ideològics a la rereguarda republicana. Diumenge també vam veure patrulles d’ incontrolats. Van usar tècniques per ressuscitar la memòria de la Guerra: entraven anàrquicament als pobles i estomacaven perquè tothom ho veiés. Així es feia. Així es fa. Cop de porra a la memòria. Els pobles són un nosaltres. Són tot el planeta en una caixeta. I deu, vint, trenta hòsties a un poble és la realitat total, absoluta, plena, la memòria pels segles dels segles. Amén. Van ser les caravanes del terror. Cotxes i furgonetes de les policies espanyoles dirigint una road movie de por. Hòsties quilomètriques. Amunt i avall. Els vaig veure. Els vaig sentir. Fins i tot quan no van venir hi eren. Sempre ha estat així. Però diumenge passat es va fer pam i pipa a la història d’anys i panys: tothom es va agafar a la barana de ferro de l’existència. Ningú es va deixar anar. Barana de ferro perquè uns van descobrir, i uns altres van recordar, el que és l’estat espanyol: un entrepà d’hòsties i mentides.

Les molles són el carboni 14, l’ADN, la ouija de la història d’ultratomba i sideral de Catalunya. És català qui ha quedat atrapat per les llesques de mastegots i enganys d’uns i uns altres. No és Rajoy, ni el PP: és un estat. No era Aznar, perquè també era Felipe. Sempre ha estat tot un estat. Aquesta és la mentida que s’ha dinamitat. Surt la veritat i la memòria balla rock’n’roll. Som nosaltres. Apallissats per uns i uns altres en nom del nacional-socialisme d’Espanya. Tot és nacional-catòlic, nacional-judicial, nacional-paranoic, nacional-mentider, nacional-dialogant... Perquè quedem eternament atrapats entre la mentida i la violència d’uns i uns altres. Però el padrí pernil salat de diumenge es va alliberar de l’opressió de les llesques espanyoles. Va veure el terror dels incontrolats el 1936 i el terror del nacionals el 1939. L’empresa sempre rendible del failangisme que va batejar l’escriptor Joan Sales. FAI i Falange: aparentment oposats, però els mateixos objectius, els mateixos colors de bandera i sang: el roig i el negre. Ell, oficial republicà, empresonat el 1938 pel SIM republicà! Perquè no va voler delatar els seus germans. El terror roig i després el terror negre: el terror de la pell de brau-frau. Era juliol de 1938 quan escrivia: “Un conegut, fa mesos, em pronosticava que «potser un dia enyoraríem l’olla de la FAI». El «nou ordre» que ens estan imposant els comunistes em fa témer que aquell dia ja ha arribat”. Era 1938 i uns, el terror franquista, bombardejaven Catalunya. Era 1938 i uns altres, el govern de la República a Barcelona i el SIM, empresonaven, torturaven i executaven catalans republicans. Mentre el president Juan Negrín, el comunista totalitari vestit de socialista, enganyava i mentia a la Generalitat. Era 1938 i era 1714 i és 2017.

Era 1938 quan Indiana Jones ha de salvar el seu pare i trobar el Sant Grial. L’escena de l’abisme. El precipici. No hi ha terra entre un costat i un altre. I ha de creuar: és el salt de fe. No és cap pel·lícula. No és ficció. Els catalans sempre hem estat Indiana Jones: tenim sobredosi de fe i Sants Grials per muntar una religió a tota la galàxia. Només ens falta creuar de la fe a la realitat. I aquest país de padrins de boca oberta, foradada, d’un túnel gola de foscor d’on marxen esperitades les hòsties i les mentides d’uns i uns altres, aquesta és la veritat, aquest és el Sant Grial.

stats