FLIST-FLAST

Sant Jordi a Sant Esteve de les Roures

FRANCESC CANOSA
FRANCESC CANOSA Periodista i escriptor

Un sant és un paio que té el mòbil de Déu. Li truca, li envia un whatsapp, una foto, com qui es grata la closca amb dits robòtics. Un sant és el cel a la terra. N’hi ha un que ha baixat el tobogan diví i se’ns ha plantat a Catalunya: Sant Esteve de les Roures. El poble de la fe. El municipi fantàstic. Un lloc irreal. Però té de tot: ajuntament, alcalde, alcaldessa, col·legi, bisbat, presó, prostíbul, biblioteca, mossos, colles castelleres, Starbucks, Burger King, McDonald’s... Però volem més. Perquè la fe és una droga terrenal i necessitem veure associacions de taxidermistes de cola ecològica; sindicats de funàmbuls amb vertigen; centres de recerca per al desenvolupament carnal de la mandonguilla autònoma a la cassola que fa xup-xup; bases militars per a perdius pilots de F-18 atòmics... Així és perquè Sant Esteve de les Roures també té la seva Guàrdia Civil. No pas la real, perquè aquesta és la primera que fa ficció i es va inventar el poble. En un informe sobre el referèndum de l’1 d’octubre. El municipi com a exemple de la violència contra les forces de l’Estat. I el paper arriba al Tribunal Suprem. I la gent s’esbellega de riure. I tot n’és ple. I així neix un poble. A la xarxa. Perquè el sant de ficció assenyala aquí: a la realitat. Per això també hi ha llibres i roses el dia de Sant Jordi a Sant Esteve de les Roures. I el sant, el cavaller, el cavall, el poni, la princesa, el drac, el hàmster i l’espasa làser. Mireu-los. Més enllà de l’espai i del temps.

Des de l’espermatozou de Catalunya. Des d’aquella coca de recapte d’un país de comtats els comtes catalans se sentien protegits per Sant Jordi. Diguem-ne fe, superstició o amulet virtual. Sant Jordi és com un primer kame-hame-ha de força anímica d’un proto Son Goku. No hi ha combat, batalla, guerra, sense Sant Jordi pilota antiestrès letal. El rei Jaume I, com tothom sap gran ecologista i vegetarià, conqueria Mallorca i València afirmant que Sant Jordi li obria pas a mossades energètiques com si fos el costat lluminós de la força. Sant Jordi esperit tsunami. Espectre volcànic. Aparició nuclear. Sant Jordi ectoplasma que també va acompanyar el rei Pere el Cerimoniós (àlies el Punyalet,però crec que li hauríem de dir Navalla Suïssa ) defensant la Corona Catalano-aragonesa (els Països Catalans) de la invasió de les tropes castellanes liderades per Pedro el Cruel i/o el Justiciero (així ja veiem que el tema de la nacionalviolència i del nacionaljudicialisme ve de lluny). Aquella guerra, paradoxalment, porta l’assentament definitiu de la Generalitat de Catalunya com a òrgan permanent delegat de les Corts Catalanes. Era el 1359. Des de Berenguer de Cruïlles fins a Carles Puigdemont: 130 presidents. I Sant Jordi allà: com a senyal, emblema, escut, patró... tot. Aquest és el problema que assenyala Sant Esteve de les Roures: que som reals.

Som més reals i lluitadors que Joc de trons. No som ficció: som de veritat. Això és el que molesta, això és el que emprenya, això és el que fot com una moto l’estat ficcional espanyol. Som el cos que no reflecteix el seu mirall de mentida. Som de carn i ossos com el Sant Jordi de veritat. El militar romà convertit al cristianisme. Màrtir per no voler abjurar de la seva fe. Es nega a complir l’edicte de l’emperador Dioclecià que ordena perseguir els cristians. El decapiten. Va ser un altre 1 d’octubre. Real. Sanguinari. Tocable. Som més aquest Jordi que no potser els Sant Jordis virtuals que obrien pas amb espases imaginàries als nostres comtes i reis. Però, ep, no ho oblideu: aquest Sant Jordi mitològic, llegendari, fantàstic, com Sant Esteve de les Roures, assenyala amb el dit la realitat. La veritable guerra entre l’estat espanyol i els catalans: veritat versus mentida. Per això ahir Sant Jordi i avui Sant Esteve. Perquè ja ho va dir Charles Chaplin: “L’humor és el dolor que riu”.