31/12/2014

A Shakespeare sí que li toca la rifa

3 min
TEATRE NACIONAL  Marc Giró i Helena Garcia Melero van conduir la gala de la Grossa al TNC.

BarcelonaLa Catalunya d’esquadra i cartabó. Tiralínies. Un centenar de persones fan cua una hora i mitja abans que comenci l’espectacle. Són com una cremallera perfecta al llarg de les escales del Teatre Nacional. És la Catalunya de l’estadística. Les deu primeres persones són padrines de cabells de tabac torrat i torró de coco. Els abrics foscos de competició de seriositat. El maquillatge que-es-noti-però-que-no-es-noti-gaire. Tot és ordre. El Servei de Detecció de Coses Rares fa badalls. Tot anticiclònic. Només un nuvolet d’una família clònica amb jerseis d’estelada. Un ventet de morenassa amb vestit de blau Disney Princesa. I l’ombra apamada de dos paios amb barret de palla. La resta de la gent, d’una normalitat extraterrestre. El sol de raigs tropicals també fa dubtar. ¿Vénen al sorteig de la Grossa? ¿O potser a veure El somni d’una nit d’estiu que està en cartell a la sala gran? William Shakespeare des del cel badalla. Ni comèdia, ni tragèdia, ni el dimoni, ni els Pastorets... Tot és aire de calefacció, de manteta i rum-rum gatet.

Els padrins cangurs

El dramaturg anglès ens vol ajudar. Entrem a la sala. La mitja foscor d’una nit d’estiu que és hivern. A veure si hi ha un gir, una caiguda... No. Les persones s’aparquen a les butaques amb sistemes de navegació mil·limètrica. Potser aquesta dona amaga alguna cosa a la bossa... M’ensenya una pàgina arrancada conscientment d’una llibreta amb els seus 54 números escrits amb cal·ligrafia escolar. Els compta i recompta com ovelletes. Hi ha padrins cangurs amb néts que dormen angelicalment a la falda. Parelles que es fan petons de puresa. Fins i tot Núria Feliu es fa fotos en mode cine mut: “¿Me la passes i la pengem al Facebook?” Volum humà de fil musical de migdiada. Somnis. Qualsevol aparell de raigs X espatllat podria detectar que tots volen que els toqui la Grossa, la prima, o la que sigui. Però no exterioritzen. No interpreten. Van sense guió. Tenen les emocions estacades. L’alegria trossada a la boca. Només polsims d’ui, ui, ui... Grapat de nervis de Catalunya en miniatura. Hi ha somni reprimit de tap de cava amagat al més fondo de la nevera. Gir de guió. La gent comença a fer aquests gestos com si t’haguessin pispat la cartera. Busquen els números: “Ah! És aquí!” Al cap de cinc minuts tornen a fer el mateix. I de sobte... un “Que la sort ens acompanyi” trenca l’amanida de murmuris amansits.

L’espasa làser verbal

No és Darth Vader. És una dona que també va vestida de negre i té el seu moment espasa làser verbal incontrolada. Tot s’accelera a velocitat d’hiperespai. Els presentadors ens recorden que els catalans som discrets, que si ens toca no ens hem de tirar cava per sobre... Però tot va tan ràpid que dels “uis” del cinquè premi al silenci glaçó del primer premi n’hi ha que no han tingut ni temps de treure’s les butlletes. La gent es desinfla com flotadors punxats en una piscina d’agost. Esclar, esclar: no s’ha venut la Grossa, no ens ha tocat. Lògic. Racional. Endreçat. Matemàtic. I com a Somni d’una nit d’estiu molta gent no sap si tot aquest estat anímic de desgavell organitzat pel follet Puck de l’atzar és un somni o és realitat. Es pessiguen sense dits. I marxen com han entrat: com una cremallera que va baixant. Sona el mòbil. I l’home, eufòric: “No m’ha tocat, però em diuen que he sortit a la tele!” Rajolí d’il·lusió, de somni: la pasta humana. Benvinguts a un nou any shakespearià.

stats