Superman contra els dolents d’aquests dies

Diuen que “on hi ha l’home hi ha el perill”. Ho diuen des dels temps en què Adam i Eva van inventar la indústria agroalimentària en el primer garden center fent néixer una poma. No diuen “on hi ha la musaranya hi ha el perill”. O el gos, el marsupial, la pastanaga, l’escarola... L’home. La persona. L’individu. El terrícola. Com en dieu del mamífer més dolent de la galàxia?

On hi ha l’home hi ha el perill és l’altra pandèmia. Es veu aquestes setmanes amb els escamots diabòlics d’estafes telefòniques. Veus de Mefistòfils humans ensarronant i fent-se passar per empreses telefòniques, asseguradores o de productes sanadors fets a base de pistatxo virginal. Diables de totes les calderes sobreeixint d’usura encarint els preus d’una mandonguilla desnerida i òrfena o d’una mascareta vital. Banyetes suïcides com caravanes de la mort conduint pel país per anar i tornar de les segones residències quan els hi surt dels seus pebrots endimoniats i vírics. Diables fent festes egoistes onanistes, rituals de germanor satànica, com més gent malèfica millor, per fer bullir l’olla de l’avern. Sempre, sempre on hi ha l’home hi ha el perill. Com també sempre, sempre on hi ha l’home hi ha la salvació. Com va revelar l’angelet antisistema servant la serra elèctrica per guiar-nos el camí: la paradoxa és una veritat vista des de dins. I què farem? Trucarem a Superman.

Venen dies de Superman i Superwoman i Supercarxofa i Super-el-que-faci-falta. Ja ho sabíem. I ho havíem oblidat. Érem Súper i ens hem transformat en Sub: subalterns, subordinats, substituts, subterranis... Som a sota. Ja no som a dalt. Som a l’infern. Ja no som al cel. I el futur tornarà a ser Superman. Mireu el firmament incandescent. El veieu? És un ocell desplomat? Un avió liofilitzat? Ara, al juny, farà 82 (1938) anys que va néixer Superman. El coneixen? Ésser nascut al bonic i llunyà planeta de Kriptó. Aterra un bon dia a la Terra. A Smallville. Kansas. A la granja de Jonathan i Martha Kent. Els pagesos l’adopten. I li posen el nom de Clark Kent. Quan creix descobreix que té poders sobrehumans: pot volar, córrer a gran velocitat, ho veu tot amb els raigs X, superoïda, superrespiració, superforça... I au, a salvar el món, el planeta, dels dolents, dels dimonis terrenals. Sí, sí, ja ho sabem. Superman és una ficció.

Superman és un còmic. Un TBO superpoderós que ajuda milions de nord-americans a superar la profunda depressió que arrosseguen els Estats Units des del Crac del 29 i la Tempesta de Pols (Dust Bowl), que destrueix bona part de l’agricultura i la pagesia de la columna central del país i que obliga a un èxode de gairebé mig milió de cowboys que després hauran de vèncer El raïm de la ira : la cobdícia, l’avarícia, l’explotació dels seus compatriotes que es volen aprofitar de la seva tragèdia. Superman és un producte del New Dealdel president Roosevelt. De l’ajuda econòmica i psicològica aterrant a tot un país terratrèmol, apocalíptic. D’aquell programa de supermesures volant amb la capa de la solidaritat de la desesperació. Superman és fill de laboratori genètic humà de tot això. La injecció d’il·lusió en colors. Per això Superman fa download en una granja.

Superman són tots els pagesos nord-americans que lluiten per tirar endavant amb les mans buides, collites de teranyines i butxaques estripades. Sí, en el fons, Superman és real. Tots aquells homes i dones tenen superpoders: la kriptonita de la realitat no acaba amb ells. Per què? Sempre és més fort el superpoder que tenen els humans: la força de la supervivència i les eines de l’autosuficiència per (re)construir. El futur és ser Superman. El futur és ser autosuficient. El futur? El passat ja era així. Recordin Adam i Eva i la poma. On hi ha l’home hi ha el perill, però també la salvació. Ja ho deixa dit a la Terra l’escriptor i periodista John Steinbeck, cronista de la realitat i la ficció, dels dies de la Gran Depressió (autor d’ El raïm de la ira ): “Els reis d’avui en dia no són interessants, els Déus han marxat de vacances i els únics herois que ens queden són els científics i els pobres”. Vaja, Superman, la filosofia de la pagesia, de la terra, de l’autosuficiència. Allà i aquí. Un Superman català, el poeta Màrius Torres, enmig del país malalt de la Guerra Vil, escriu: “La terra no sabrà mai mentir”. Així és el combat al planeta, com sempre recorda l’ecopagès clavat el primer dia com una aixada immortal: la pitjor collita és no sembrar.