17/02/2015

Una Tercera Via asseguda tot esperant una reforma Godot

2 min
Rubio Llorente (al fons), Caamaño i Eliseo Aja (en primer pla) van intervenir en l’acte.

BarcelonaSala de cabells blancs i coronetes. N’arriba un altre: Pere Navarro. No sap on seure. Dubta. Seu. Just davant de periodistes. Se n’adona: “Em fa una mica de por això”. Marxa. I torna. I torna a marxar. Navarro i Miquel Iceta seuen junts. És la Tercera Via: aquí, allà, anar, tornar, i seure. Tots hi estan d’acord. Cap aquí: reformar l’estat de les autonomies. Cap allà: reformar la Constitució. I seure. Tots són catedràtics de dret constitucional: Francisco Rubio Llorente, Francisco Caamaño, Eliseo Aja i Manuel Gerpe. Tots asseguts. L’associació Tercera Via els acomoda per parlar de La reforma constitucional que necessitem.

Gerpe creu que la cadira de la primera via, el secessionisme, és il·legal i unilateral. Punxa. La cadira de la segona via, immobilitat i atrinxerament legal del govern espanyol, cal refusar-la contundentment. Saltem de seient. Tamboret Tercera Via: la solució és o federalitzar l’estat autonòmic o trobar una via per Catalunya per millorar l’autogovern. I a escarxofar-se. Però qui seu aquí? Perquè Gerpe ja veu com tothom està corrent. Per ell el rellotge dels esdeveniments fins i tot té un “ritme anticonstitucional”. I Rajoy, a casa, esperant un Godot d’esgotament de tots. Però, i si els catalans no seuen, acceleren, i fan una declaració d’independència? Bola de vidre: veu els nusos del Codi Penal i fins i tot la butaca que emmanilla de la declaració d’un estat d’excepció.

L’Estat que no funciona és l’autonòmic, per Eliseo Aja. Des de principis de segle. Per tant, goma d’esborrar i reconeixement de Catalunya com a nació i desenvolupament dels fets diferencials. I a seure. Bé, sempre que no sigui nació absoluta, incompatible amb la resta de l’Estat. Perquè és clar, per Caamaño això és el joc de les cadires: molts ciutadans participen d’identitats múltiples i això de dividir identitats és més del segle XIX que del XXI. Per tant, reformes, reconeixements i tots estirats al gran sofà de la cultura federal espanyola que... és el que hauria d’entrar un dia a casa.

17 Tribunals Suprems a l’Estat?

Rubio Llorente resumeix assentant el mobiliari clàssic: Espanya nació de nacions. El primer cop que va seure a Suïssa, per fer una conferència a la Universitat de Friburg, va explicar aquest somni de puf deformable de la Pell de Brau. Ningú entenia res. El degà li va preguntar: “Però així, Espanya és un continent?” I de sobte se’ns gira un noi sense cabells blancs i ens pregunta als periodistes: “Què en penseu?” Jurista. No, digues tu, que t’hi entens: “Tot és molt abstracte, no hi ha concreció. Les regions serien estats federals? Seria estat federat Castella? Tindríem 17 Tribunals Suprems? Com es repartirien els diners?” Asseguts, tot esperant Godot.

stats