Una Tercera Via asseguda tot esperant una reforma Godot
BarcelonaSala de cabells blancs i coronetes. N’arriba un altre: Pere Navarro. No sap on seure. Dubta. Seu. Just davant de periodistes. Se n’adona: “Em fa una mica de por això”. Marxa. I torna. I torna a marxar. Navarro i Miquel Iceta seuen junts. És la Tercera Via: aquí, allà, anar, tornar, i seure. Tots hi estan d’acord. Cap aquí: reformar l’estat de les autonomies. Cap allà: reformar la Constitució. I seure. Tots són catedràtics de dret constitucional: Francisco Rubio Llorente, Francisco Caamaño, Eliseo Aja i Manuel Gerpe. Tots asseguts. L’associació Tercera Via els acomoda per parlar de La reforma constitucional que necessitem.
Gerpe creu que la cadira de la primera via, el secessionisme, és il·legal i unilateral. Punxa. La cadira de la segona via, immobilitat i atrinxerament legal del govern espanyol, cal refusar-la contundentment. Saltem de seient. Tamboret Tercera Via: la solució és o federalitzar l’estat autonòmic o trobar una via per Catalunya per millorar l’autogovern. I a escarxofar-se. Però qui seu aquí? Perquè Gerpe ja veu com tothom està corrent. Per ell el rellotge dels esdeveniments fins i tot té un “ritme anticonstitucional”. I Rajoy, a casa, esperant un Godot d’esgotament de tots. Però, i si els catalans no seuen, acceleren, i fan una declaració d’independència? Bola de vidre: veu els nusos del Codi Penal i fins i tot la butaca que emmanilla de la declaració d’un estat d’excepció.
L’Estat que no funciona és l’autonòmic, per Eliseo Aja. Des de principis de segle. Per tant, goma d’esborrar i reconeixement de Catalunya com a nació i desenvolupament dels fets diferencials. I a seure. Bé, sempre que no sigui nació absoluta, incompatible amb la resta de l’Estat. Perquè és clar, per Caamaño això és el joc de les cadires: molts ciutadans participen d’identitats múltiples i això de dividir identitats és més del segle XIX que del XXI. Per tant, reformes, reconeixements i tots estirats al gran sofà de la cultura federal espanyola que... és el que hauria d’entrar un dia a casa.
17 Tribunals Suprems a l’Estat?
Rubio Llorente resumeix assentant el mobiliari clàssic: Espanya nació de nacions. El primer cop que va seure a Suïssa, per fer una conferència a la Universitat de Friburg, va explicar aquest somni de puf deformable de la Pell de Brau. Ningú entenia res. El degà li va preguntar: “Però així, Espanya és un continent?” I de sobte se’ns gira un noi sense cabells blancs i ens pregunta als periodistes: “Què en penseu?” Jurista. No, digues tu, que t’hi entens: “Tot és molt abstracte, no hi ha concreció. Les regions serien estats federals? Seria estat federat Castella? Tindríem 17 Tribunals Suprems? Com es repartirien els diners?” Asseguts, tot esperant Godot.