Víctor Català s’equivocava

La meua padrina llegeix a les nits. Les ulleres rellisquen pel nas. I li surten uns ullets d’esparver. Va cosint les ratlles amb els llavis. I no diu mai res. Però fa poc va dir: “Aquestes frases les conec gairebé totes”. Em va mirar. I va repenjar el llibre a la falda. Llegia Quincalla, de Víctor Català (Caterina Albert). Frases, refranys, adagis, que l’escriptora empordanesa va recollir entre el 1957 i el 1962. Hi havia gent que creia que eren inventats. Coneixedors de la llengua desconeixien paraules, expressions. Però tot estava ben viu a l’Empordà. També a Ponent. Ara que la meu padrina té 95 anys les recorda d’un món antic. D’una escola d’oralitat. D’unes paraules escrites a la pissarra de la natura. I, sobretot, del gran moviment antisistema català: la no dimissió de la llengua.

UN DIA AQUESTES paraules anaven de banda a banda. Eren virals. S’empegaven a la boca de gent sense estudis i amb estudis. I s’exhibien com una joia interclassista que tothom duia als dits, al coll. Però també un dia Català escriu Quincalla perquè a “A Catalunya cada dia es moren paraules”. Ho deia enllitada. Com si acotxés les paraules. Patint perquè ja no es despertessin. La vetlla. Però Català no sempre va pensar això. Hi ha una escriptora de l’esperança. La del 18 de maig del 1931. L’entrevista la periodista Anna Maria Martínez Sagi. Català és una padrina. Té gairebé 62 anys. El seu primer llibre el va escriure el 1899. Ella és l’estrella solitària del Modernisme: l’autora de Solitud. Cabell nevat. Casolana. Viu com si ja tingués el dinar fet. Escarxofada al sofà de mitja felicitat catalana. Seiem perquè creiem que ja hem arribat. Ha arribat la República. Ja està tot solucionat. Mireu què diu: “Ara, que aquest afer -el de la llengua- està resolt amb honor i equitat, tant per a Catalunya com per a Espanya, jo trobaria gran gust a escriure també en castellà si tingués temps i sabés fer-ho”. Tot està a tocar. “I ara, per acabar. Què és el que més desitgeu per a Catalunya? (Hi ha una lluïssor d’esperança en els ulls, i una profunda emoció en la veu, quan diu): -Que ella, ella tota sola, pugui governar-se dintre d’Espanya. Això és el que desitjo de cor: la seva llibertat...” I tot es va convertir en quincalla.

‘QUINCALLA’ ÉS la seva obra pòstuma. Moria el 1966. Ara fa 50 anys. Recordem. Quincalla: conjunt d’objectes de metall d’escàs valor. Imitacions de joies. La quincalla és sempre substitució. De segona. Sobrera. La quincalla vol ser i no és. Per això Víctor Català s’equivocava el 1931: res quedaria resolt. Ni la llengua. Ni el país. També s’equivocava el 1957: és normal que morin paraules. A totes les llengües en moren. Però no s’equivocava en una cosa que supera la llengua: la quincalla.

MALGRAT LA DEMOCRÀCIA, malgrat l’ensenyament, malgrat tot. Anem passant d’una llengua joia a una llengua quincalla. L’ignorant es premsarà el cap amb el diccionari. El nostàlgic pessigarà a una capsa de paraules galeta rància. El científic practicarà la taxidèrmia a una frase feta. Però no mirem on toca. Si en política és més important el temps que la gramàtica, en la llengua és més important l’orgull que la gramàtica. Ni sabem que érem joia, ni sabem per què som quincalla. M’hi poso el primer. Quan veig que ja no em surten les paraules de la boca. Quan veig que ni entenen la llengua de la meua padrina. Quan veig que desem la joia per lluir la quincalla. El problema no és la llengua com un sistema de signes. El problema és la llengua com a òrgan musculós dels vertebrats. Deixem que se’ns mengi la llengua el gat. Dimitir de la llengua és dimitir de la vida. Substituïts. De la joia, a la quincalla, a la deixalla.