Vuit cognoms catalans

Voldria demanar perdó. Però sé que no serà fàcil. La gravetat, la reincidència del delicte, m’obliga a explicar ara la veritat: tinc vuit cognoms catalans. Ho sento. M’ho he trobat fet. M’hi han obligat. Jo no volia. Sí, soc pusil·lànime, covard, poruc. Potser ho hauria pogut evitar. Potser m’hauria hagut de sotmetre a una lobotomia de llinatges. O tal vegada seria més fàcil mentir fins que la veritat es fabriqués com una pròtesi nasal de Pinotxo. No sé si algun informàtic podria reformatejar-me, instal·lar-me un nou software de cognoms. ¿Harry Potter hi pot fer alguna cosa? Déu? Escolta un pobre pecador que només demana clemència, indulgència, una amnistia nominal. De genolls reconec, després de segles d’errors i faltes, que no serveix de res tenir vuit, setze, o mil cinc-cents trenta-set cognoms catalans al cub. Perdoneu-nos: no sabem el que ens fem.

Mireu, els meus rebesavis no tocaven vores. Ni butxaques. Per culpa de la bogeria de tenir cognoms catalans s’anaven fent petits, petits... El 1888 cada català pagava a l’estat espanyol 4,87 pessetes d’impostos. En canvi “cada espanyol, no català”, 2,08 pessetes. Els meus besavis van continuar amb la demència i els va sortir gepa: el 1914 l’Estat recapta a Catalunya uns 250 milions de pessetes. Però la despesa estatal a Catalunya en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat només és de 19,1 milions. El meu avi no va voler corregir el seu comportament i també va ser un xalat de marca: el 1964, com a català, pagava més de 15.000 milions de pessetes a l’Estat de més. Com que continuàvem sense admetre els nostres errors genètics, mentals, parapsicològics i octogonals, el meu pare i jo ens trobem entre finals del segle XX i principis del XXI alienant-nos amb un dèficit fiscal que va ballant entre els 10.000 i els 16.000 milions d’euros anuals. Ara, amb la meva filla, continua la neurosi i busquem el bingo sideral. Però és igual: no hi sabem jugar. Tenim el certificat d’ignorants crònics per decret llei.

Sí, l’analfabetisme és una altra de les tares racials de tenir cognoms catalans. Vinc d’una família de rucs de classe. Durant més d’un segle he estat l’únic membre de la meva família que ha pogut estudiar en català. Ser català és formar part d’una casta d’incultes, illetrats, bàrbars de barbacoa. Jo mateix, durant anys i panys i sense guanys, estava convençut que Jaume I era un nom de carrer. Després que era un pacifista, ecologista, vegetarià i defensor de les medicines alternatives. Com? ¿Que aquest paio socialitzava l’espasa i la mala llet sense condensar? Com? ¿Que els catalans batallaven, guanyaven? ¿Que els catalans teníem una monarquia amb reis, reines, prínceps, princeses? Com? ¿Que som el bressol de la democràcia, d’Europa, que fèiem lleis que han copiat a tot el món? Sisplau, 112. Un vas d’àcid clorhídric i una amanida de pastilletes barbitúriques. Glubs! Ah! 131 presidents de la Generalitat? Prou rots! Doctor! Ràpid, la serra elèctrica per esporgar neurones assilvestrades. Reposem.

Sedats, narcotitzats, delirant, admetem el crim, la malaltia: no ha servit mai de res tenir vuit cognoms catalans. De fet, avui, el meu cognom ocupa el número 281 de cognoms. Potser soc un paranoic però veig que a Catalunya tampoc serveix de res tenir cognoms massius com García, Martínez, López... No serveix de res tenir cognoms andalusos, murcians, gallecs, congolesos, xinesos, bolivians, marcians, submarins, estratosfèrics, minerals... No serveix de res.

Abans es deia que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Ara, tots tenim una nova identitat: és català tot aquell que no pot decidir res. És català tot aquell que no pot fer res. És català tot aquell a qui se li nega tot. És català tot aquell a qui atonyinen, enganyen, manipulen. És català tot aquell a qui no volen deixar existir. Aquesta és la nostra raça, la nostra ètnia, tribu, el nostre país. El que ens defineix, el que ens uneix és això. Adés, i ara, com sempre, la veritable cohesió social, l’antídot contra les fractures, la repressió, només té un cognom: llibertat.