Vuitanta anys atrapats

Hi ha aquella història. Va passar el Nadal de 1936. El filòsof Francesc Pujols caminava cap a l’Ateneu Barcelonès. Dins el seu bombí les idees feien xup-xup. I es va trobar un client. Va parar la taula oral. Davant un milicià britànic. Afamat. Escopeta en mà. Es menjava amb els ulls aquella Barcelona revolucionària. Gormand d’utopia. Pujols va servir un plat de paraules. Li va explicar un sarpat de coses sobre Catalunya. Píndoles intravenoses. El carboni-14 d’un país coca de samfaina. L’estómac del milicià feia rau-rau. Es veu que també era periodista. Gana immensa. I va dir que faria un article que es diria “Homenatge a Catalunya”. “Faci’l, faci’l”, va dir Pujols. Aquell home era George Orwell. I l’article es va convertir en el llibre més famós de la Guerra Vil.

ORWELL, ERNEST HEMINGWAY, John Dos Passos, Henry Buckley, John Langdon-Davies, Ilya Ehrenburg... La Guerra l’han explicat periodistes de tot el món. Després van venir hispanistes de tota la galàxia a tornar-la a explicar. I revisionistes, contorsionistes, taxidermistes... Tothom ha explicat la Guerra a Catalunya menys els catalans. Parlo de majúscules, de llums de neó, de focs artificials, d’àtoms rebentant que fan badar les boques dels pispes de somnis. Ens han explicat el nostre cel sense conèixer la terra. I hi ha un infern sense blau. I les flames tenen tants colors que ens vam tornar daltònics. En una guerra només les espelmes diuen la veritat. Per això, apagant-se fidelment, el poeta Màrius Torres va il·luminar: “La terra no sabrà mai mentir”. I la gola es va enterrar en un búnquer.

EL 1940 EL VUITANTA per cent dels periodistes catalans eren a l’exili. Sumem i restem. El vint per cent eren morts i assassinats durant la Guerra, els que es van quedar a Catalunya i els que van marxar a l’Espanya nacional. Les xifres ho diuen tot: és l’exili de la realitat. Des de 1936. Des de l’assassinat de l’explicació catalana. Des que aquell 24 d’agost un escamot de la FAI assassina amb set trets al cap el periodista Josep Maria Planes. Republicà, catalanista. Assassinat per dir la veritat. Comença l’estampida d’un país que es queda sense explicació. Escamotejat. Substituït. Uns es van passar al costat fosc per fugir de l’altre costat fosc. Uns altres es van tornar més foscos en la foscor única. Uns altres s’ajudaven. Se salvaven. Són històries que només poden tartamudejar. Perquè els homes no poden suportar massa realitat. I la veritat, com va dir la vidriera, és un mirall trencat: cadascú té el seu bocí.

A TROSSOS. Des de 1960 fins a 1973. A miques. Això va fer el periodista Joan Sariol. Un d’aquells que va sortir volant a partir de 1936. Petita història de la Guerra Civil. Vint-i-tres testimonis informen (1977) és un dels llibres que reconstrueixen el mirall trencat de la Guerra com mai s’ha vist. Vint-i-tres periodistes catalans de totes les ideologies expliquen com mai el que no s’ha explicat. Hi ha de tot: túnels, passadissos, portes secretes... Un país subterrani. Tremola la veritat. I una idea en tots ells: no s’ha dit tot. Hi ha molt a explicar. Vuitanta anys després continuem així. La ideologia majoritària de la població catalana durant la Guerra continua sent la dels atrapats. Sense explicació. Explicats per una minoria que explica la majoria. Explicats pels altres. Amb mentides de color roig, negre, fosforescent... Cap mentida és millor que l’altra. I encara a la gola búnquer, les paraules espelma de Francesc Pujols el 1937: “ Li faré un petit pronòstic: ja deu saber que jo sóc l’autor d’una frase que tingué molt èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara hi afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim”. Tan car... que encara sobrevivim sense les nostres paraules.