Publicitat
Publicitat

El primer amor d'estiu a la Lluna

Es miren. La vida els dóna una espenta i salten a l’escenari. Ell fa de galant. Ella de dama. Dos joves es coneixen. S’enamoren. Es casen. L’obra es diu Cinc minuts fora del món. I donen tombs per la Lluna. La ficció fa un petó de rosca ingràvid a la realitat. I quan aterren de la representació teatral antiavorriment de tardes eternes continuen enamorats. I es van casar. Era el 1889. Així es van conèixer l’estrella del Modernisme Santiago Rusiñol i Lluïsa Denis. A Sant Hilari Sacalm. En una de les pàtries dels balnearis. Quan es fan petons a un nou verb: estiuejar. Quan comença l’enamorament amb l’estiu.

L’amor, com la tos, no es pot dissimular. I els barcelonins tussen. Aquella ciutat que rebenta a mitjans del segle XIX té gana: l’Eixample, les fàbriques, la feina... La vida moderna accelera. Mareja. Embafa. El cos reacciona. Molts estosseguen, tenen reuma, mal de ventre, s’esgoten... L’home modern respira neurastènia. El part de la gran ciutat devora. Què puc fer, Doctor? Assossegui’s. Reposi. Badi. I vagi a prendre les aigües. Fins que les neurones s’estovin. Els balnearis des de finals del XIX fins a la Primera Guerra Mundial van ser el gran amor dels primers estius fabricats en sèrie limitada per a una burgesia que suava i se’ls gastava. Un xup-xup de la calma de maig a setembre: Sant Hilari, Caldes de Montbui, Caldetes, la Garriga, Caldes de Malavella, Ribes de Freser, Caldes de Boí... A tot arreu trobareu el lot: “Los barcelonins van a passar la temporada d’estiu, uns per curar-se llurs mals efectius o imaginaris, altres per a esbargiment i descans corporal e intel·lectual, per lo canvi temporal de mètode de vida, aliments i aire, celefatejant lo cos perquè millor pugui resistir les embastides de l’hivern i altres únicament per seguir la moda”, diu l’empresari i escriptor Josep Brunet l’agost de 1890 a Caldetes.

El tren de Mataró (1848) és el primer escot de l’estiu. Desbotona la costa. I ensenya la Niça, el Biarritz del país: Caldetes. Famílies seduïdes s’alliberen. Mil “forasters” per a un poble de 700 habitants a finals del XIX. Epicentre balneari. Al matí a prendre aigües. Després a gandulejar. I a beure aigua. Dinar. Jugar al tresillo. Teatre. Excursions i a beure aigua. Sopar. Ball. I a lluir figura. A mirar i a ser mirat: que també hidrata. Però els que ara es mullen són els pescadors. Surten a la mar. I els dits no paren. Tornen de matinada. I la dona i les filles a punt amb el cistell. S’omplirà de molls, daurats, congres, llagostes... I faran de despertador: “Que vol peix?” I els homes arreglaran els forats dels filats. I les dones les malles de les xarxes. I les nenes i les velles faran punta de coixí. I els dits no fan vacances. A les portes de les cases del seu únic estiueig: a la fresca i la lluna al càntir. Mentre al balneari el pianista fa anar els dits. I els nois i les noies esperen l’espenta de la vida per sortir a ballar. I s’agafen els dits. I s’obliden de les aigües. I els passen tots els mals del món. Perquè s’enlairen cap a la Lluna, que també hi ha aigua.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT