Frankenstein, Marx i un català
PeriodistaNo se li ha reconegut mai però el reciclatge comença amb Frankenstein. També l’era del fast food. Una mà desintegrada per aquí, un budell foradat per allà, apropa’m les orelles esmicolades, ep, guaita, aquest ull està del revés... El Dr. Victor Frankenstein crea la seva criatura a partir de trossos de cadàvers de les sales de dissecció, escorxadors, patíbuls i hamburgueseries del barri. Així es pot degustar. La vegetariana Mary Shelley publica el 1818 la novel·la Frankenstein. Fa 200 anys. Felicitats! Bufarem un pastís d’enciamets amb espelmes de ceba. Mengem herbívors i carnívors. Natura i antinatura. Humans i monstres. Vida i mort. Tot amb una escenografia gòtica. Fosca. Obscura. Tenebrosa. De llum d’espelma a l’atur. Una ombra. Por. Un crit. Terror. Ai, aire gèlid. Frankenstein és guerra freda, com ara.
La relació Catalunya i Espanya entra en un període de passadís de congelats de súper. Glaç. Fred. Pingüins. Ossos. Esquimals. Iglús: a dins hi haurà llars de foc. Estufes. Calefaccions. Llançaflames de faquirs addictes als ansiolítics. Barbacoes d’esperança de bafarada d’allioli. Cassoles de fricandós que fan xup-xup. Fora: guerra freda. Arpons sorpresa. Feres ferotges bulímiques. Passes enfonsades en un terra blanc morint en un infinit negre. Fora només Frankenstein sobreviu. Criatura antinatura. Feta de pells i ànimes dels altres. Viu gràcies als altres. Apedaçat. Sargit. Embotit. Olla. Thermomix. Max mix. Això crec que és el que hem après: l’estat espanyol és Frankenstein. Mancat d’identitat. Artificial. Incapaç de comunicar-se. Furiós entotsolat per haver estat creat així. Per això a Espanya no hi ha política. Per això l’Estat necessita tapar les seves ferides lluminoses, nuclears, de taula de sala d’operacions i ajuntar trossos. Per això, ara, i sempre, el nacional-judicialisme substitueix el diàleg, la política. Avui, i ahir, tot és nacional-porrisme; nacional-Alcatraz; nacional-catolicisme; nacional-casta; nacional-mentides... Tot unions forçades, úniques, absolutistes. Acumulacions, juxtaposicions de ficció. Sense això Frankenstein no podria viure. No és estrany que l’any que neix Frankenstein mori un català.
El 1818 diu adeu. Agustí Canelles. Producte genèticament català: savi no reconegut. Astrònom, matemàtic, pilot nàutic. Difícil resumir una vida transatlàntica: de viatges i càlculs complicadíssims. Però hi ha una cosa del científic que ens porta dins de l’iglú clàssic on es tanquen els catalans durant la guerra freda. Dins sempre hi ha la llar de foc de la veritat. Canelles és el primer a qui se li acut la idea de fer un mapa de Catalunya a partir de mesures geodèsiques. Sí, veure tot el país, per primer cop des de feia anys i panys tancats amb forrellat. Veure’l físicament, geològicament, topogràficament, la natura, l’agricultura, el comerç, la indústria, la història... Del projecte de mapa (1816) n’escriu una memòria: Ideas sobre la verificación del proyecto de un examen científico y operaciones geográficas en el suelo del Principado de Cataluña. Què idea Canelles? Que la Catalunya tancada dins de la casa iglú surti fora i es pugui veure. S’ha de veure “ una descripción exacta del país ”. Del país de veritat. Per això s’emmiralla i compara Catalunya amb Anglaterra, Itàlia, Alemanya i Rússia, que, aleshores, també fan mapes. Però el Frankenstein de l’absolutisme espanyol ja té el somni humit antinatural de fer un mapa d’Espanya que acabarà sent el real de la divisió territorial de 1833: les províncies de ciment.
L’obra colossal de veure realment Catalunya no la podrà fer Canelles perquè mor el 1818, quan neix Frankenstein. Quan també neix Karl Marx. L’home que farà somiar en un mapa del món roig de comunisme, socialisme. I al final, al segle XXI el marxisme està destenyit, desfet. I l’única guerra freda que queda és entre un Frankenstein, enmig de la neu, fent cartografies amb espases, lleis i sang i catalans dibuixant mapes naturals dins d’un iglú. Fins al desgel: veurem qui queda dempeus.
