FLISTFLAST

Les autonomies són franquisme

Decepció. Tristesa. Snif, snif. Injustícia. Impotència. Aissss. Diguem-ho clar. Un any més el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges no programa un dels clàssics mai reconeguts del gènere: Las autonosuyas (1983). Obra mestra del cinema espanyol al·lucinogen intravenós xeringa decret llei. Pel·lícula creadora d’un terror genèticament esfereïdor que ha ressuscitat morts i animals de rebaixes a les carnisseries. Obra amb uns efectes especials mai vistos, vius, reals, carnals, sagnants i que continuen vigents 40 anys després. Guió de ciment aluminós amb personatges monstruosos que no ens han deixat dormir ni amb ansiolítics narcotitzats, ni amb esparadraps cimentats als ulls: les autonomies.

Fantasia i terror. D’això va Las autonosuyas : de l’invent imaginari de la transició-pansició de crear diabòliques autonomies a tota la pell de brau-frau. Whisky infernal per a tothom: per alcoholitzar tot Déu amb el mam socialitzador, piconador, anivellador. Per això, a la pel·li, en un poble de la meseta castellana, Rebollar de la Mata, decideixen construir una autonomia. Ho volen tot: càrrecs, cotxes oficials, dietes, sous, bistecs, coets... S’ho inventen tot: himne, bandera, escut, mascota, destil·leria... Llengua pròpia: el farfullo. Idioma amb un valuós tret diferencial a tota la galàxia: les p es converteixen en f. El farfullo és fàcil: película és felícula ; placenta, flacenta ; papá, fafá... Per això, l’alcalde del poble, l’autoproclamat President Súper Mega Hiper Autonòmic, el Molt Honorable Senyor Austrasigildo (Alfredo Landa), visita Catalunya: perquè li facin un tutorialper a dummies d’emancipacions fantàstiques. I passa/fassa el que ha de passar/fassar. Se senten crits terrífics.

Nit. Interior. Palau de la Generalitat. Sopen els representants del govern català i el de Rebollar de la Mata. El president Austrasigildo té a la vora una autònoma, autòctona, formosa, encisadora, dona catalana. Al castellà se li’n van les òrbites, les fosses nasals, els bigotis... La rosta amb la mirada, l’escura amb desig ancestral... I, de sobte, un conseller català, mentre s’enduen el primer plat, li pregunta a l’ Homo erectus : “ ¿Y ahora qué le apete? ” I el castellà, sense treure l’imant corporal de sobre de la bella catalana, baveja per la boca escuma: “ Yo ahora, follo ”. Aquest és el resum del pollo : a prendre tots pel sac. Bum!

La veritable arma nuclear de destrucció massiva de la ficció de l’estat espanyol és aquesta pel·lícula fantàstica, horrorosa, monstruosa de les autonomies. L’Espanya de les autonomies és un camp de mines. Els autogoverns, els autoenganys, l’autofarsa, els autos de xoc són nitroglicerina real. S’ha vist. Es veu. Es veurà. Esclatarà. Per una raó. Només per una raó. L’escrivia el novembre del 1997 el periodista Ramon Barnils: “Tarradellas era la demostració que el govern de Catalunya durava més que no pas el franquisme. Que la Generalitat, que quan Franco la va desfer tenia president actuant, continuava tenint-ne després que la mort havia desfet Franco. La Generalitat de Catalunya, a diferència dels governs democràtics espanyol, basc o gallec, no havia tingut solució de continuïtat”. Tot dit. I això pica.

Aquest és el problema: que Catalunya existeix. Abans de les autonomies, la Constitució, Franco, la monarquia... Les autonomies són el franquisme, l’absolutisme borbònic, la pel·lícula de fantàstic terror de ciment infernal letal. Espanya no és una nació: només és una Constitució. I aquest és el merder a la cassola: que existim. I aquest és el pollo i serà sempre el pollo. El pollo i si cal me’l follo. Per això, un 15 d’octubre del 1940 el franquisme autònom assassina el president Lluís Companys. Per això a la democràcia de les autonomies el president Carles Puigdemont és a l’exili. Per això: per existir. I no hi ha més solució, ni recepta. O Catalunya viva o Rebollar de la Mata que Remata.