La cara del 27-S
A vegades vaig al cementiri. Camino entre xalets adossats on tots viurem sense hipoteques. M’aturo davant el marbre que sempre em recorda una cuina: “Família Canosa”. Parlo amb ma padrí. Va morir el 1998. Jo acabava la carrera. Després de l’enterrament vaig patir un atac de responsabilitat. Tenia un examen. Tenia un guió per acabar. Però no em concentrava. Ho feia tot alhora. Estudiar. Escriure. Pensar. Estirat al llit. Sentia les veus familiars des d’una porta mig ajustada. Però ell no hi era. Sempre havíem parlat. Però l’hi havia preguntat tot?
MAI LI HAVIA DEMANAT a ma padrí si havia tingut por. ¿Va tenir por el 1937 a Còrdova? Darrere aquella pedra. Eren cinc soldats de l’exèrcit republicà refugiant-se d’una pluja de bales. Van passar les hores. I un ja jeia mort al seu costat. Estava tot perdut. Sols davant la metralla. Sols amb fletxes de sol clavades a l’esquena. Era el final. Es va fer fosc. I es van jugar la vida a un dau imaginari. Van deixar el menjar, la cantimplora, tot el que duien. I van córrer. Van córrer per un túnel de nit. I van sortir a dies d’infern sense menjar i beure. Se’n van sortir.
NO SÉ SI SE’N VA SORTIR una altra Canosa. És una carta de 1705. Ella era a Barcelona. La ciutat de núvols de fum i escletxes de sol. Tambors d’incertesa. Demanava diners. Li van arribar? Què li va passar? On està enterrada? Va tenir por? No ho sé. M’he perdut en papers ratats. Com les rates dels contes d’aquell besavi que parlava català. Potser la de 1705 era la filla del besavi del besavi del besavi. No ho sé. Quants cops ho van perdre tot? Quants cops van perdre la collita en nom de Déus inventats? Quants cops van deixar de fer per uns impostos doblats respecte a la resta de l’Estat? Molts.
¿VAN TENIR POR EL 1936 quan en nom de la revolució els requisaven tot el menjar? ¿I el 1939 quan van arrasar amb tot? “No mos va quedar res i els diners ens van sortir dolents (la moneda republicana); i a partir d’aquí l’únic que podíem fer era treballar molt. No podíem comprar ni pa, ni res”, explica ma padrina. ¿Tens por quan no et surten les paraules? ¿Quan t’han partit per la meitat? ¿Quan mastegues les sopes de pa en català a casa i quan al carrer l’aire et tapa la boca? ¿Quan ets un sanglot que no vol crits en la teva llengua? ¿Tens por quan has de demanar perdó per ser el que ets? ¿Quan no saps ni explicar qui ets? ¿Quan fins i tot no creus el que ets?
SUPOSO QUE HE DE demanar perdó per tenir vuit cognoms catalans. No m’han servit de res. Com tampoc els serveixen de res als que tenen vuit cognoms castellans. Vuit cognoms selenites. No serveix de res: això és el que uneix a Catalunya. L’únic que deixa ser és el país. És la nostra identitat. És català tot aquell qui no pot decidir res. És català tot aquell qui no pot fer res. És català tot aquell a qui es nega tot. És català tot aquell a qui no deixen existir. És català tot aquell qui ha de tenir por. L’única democràcia ha estat tirar endavant. L’únic vot ha estat la responsabilitat. Vivim condemnats a un paraestat.
NO LI VAIG PREGUNTAR mai a ma padrí si va tenir por. Sempre em parlava sense por. Educant-me amb bromes. Inoculant-me injeccions de responsabilitat. Fins als extrems. Fins a veure la vida en tres dimensions. Fins que no pogués més per veure que encara podia més. ¿Em preparava per al futur? ¿Creia que viuria en un país millor? ¿Confiava que jo aniria més endavant que ell? No ho sé. No l’hi vaig preguntar.
AQUEST DIUMENGE aniré a votar amb ma padrina. 94 anys. Ella no té por si jo no tinc por. Jo no tinc por si ella no té por. També demanem perdó per ser humans. I quan ella no hi sigui només podré dir una cosa: no teníem por. Perquè no n’hem tingut mai. Amb por no hauríem arribat fins aquí. Amb por jo no hauria nascut. Assumim el relleu d’un món antic. I posem la cara que sempre hem vist a casa. Que la vegi tothom. Donem la cara.
