El català McGuffin
Hi ha una molla, una espiral, un cargol, una rosca. Hi ha un moment que s’afluixa. Se solta. Es deixa anar. I surt disparada: la persona ja ha canviat de llengua. El cos reacciona. Electricitat nerviosa. Boca tartamuda. Recerca, recerca ràpida de paraules. Molts: mmm... Frases que no acaben. Incomoditat de no saber si estic dient el que realment vull dir. També hi ha persones que pitgen un piuet. Com un interruptor. I apareixen les paraules a raig com un traductor en línia maquinal. S’ha de fer així. Sempre s’ha fet així. La majoria de catalanoparlants passen al castellà com si fos l’obligatorietat d’un contracte no escrit. Per què?
UN DIA CATALUNYA va patentar un sistema revolucionari i poc desenvolupat al planeta Terra i a les galàxies conegudes. El país va passar de fer les revolucions enfora a fer-les endins. Després d’una festa major tipus 1714 o 1936-1939, els que quedaven vius es tancaven a casa per fer la revolució. Porticons endins continuaven parlant català, absorbint begudes energètiques que asseguraven l’eternitat com la sopa amb molles de pa, o disfressant-se de Jaume I amb cassigalls. Perdien el carrer però guanyaven les cases. Catalunya ha estat una República Independent de masies, cases, pisos, habitacions i capsetes de mistos. Un món màgic, misteriós, ocult, una galeria de túnels infinits que fan que els universos d’El senyor dels anells o La guerra de les galàxies semblin obra de nadons. Un sistema pluricel·lular, avantguardista, d’intel·ligència artificial, antisistema, de desobediència. Molts segles abans que Barri Sèsam revolucionés la pedagogia terrenal amb “dins” i “fora” aquí ja havíem creat aquell programa que vèiem cada dia a la pantalla que era la llar de foc. Però sempre saltava l’espurna.
LA GUSPIRA D’UN XIP PRODIGIÓS. Enclastat al cervell, a la pell. Un pírcing a la llengua. L’evolució genètica, biològica, d’ El hòbbit. El perfeccionament amb la tecnologia de les hòsties, els insults, les lleis, les multes... La ciència de l’acolloniment existencial, de la por, de la negació... El producte claus en mà d’un ésser que quan surt de casa s’amaga, dubta, cedeix i es fa petit, petit, petit... La lobotomia perfecta: ets i no ets. Per tant, mai acabes de saber qui ets realment. Tot amb una escenografia de cinema negre. Tot sempre en suspens. Perquè també ens vam inventar el McGuffin abans que el director de cinema Alfred Hitchcock. El català és un pretext argumental. És el maletí, les joies, el microfilm... que fan arrancar la història. Però és només una excusa, perquè després s’oblida i ja no té importància per al desenvolupament de la narració. La llengua és un McGuffin. Tothom convé que és valuosa, imprescindible, però la història sempre va per altres camins. Deixem el McGuffin a casa i al final la rossa oxigenada del minut cinquanta-sis és la que va pelar l’esquirol daurat perquè creia que els esquirols volien envair la Terra.
NO HI HA GLÒRIA per als McGuffin. Com no hi cap èpica per als que porten segles de revolució parlant la seva llengua. Com tampoc no n’hi ha per als que han vist destrossat el seu paisatge. No hi ha mite per als que sempre hi han sigut. No hi ha res perquè és com si no existissin. Per això no es pot parlar de res. No es pot parlar de llengua, no es pot parlar de memòria, no es pot parlar de cultura... No es pot parlar de nosaltres mateixos. Hi som a mitges. Només som un McGuffin. És igual si el català fos natural, oficial, artificial o axial. Si voleu canviar la història sortiu al carrer i parleu en català: això sí que és ser antisistema. Això sí que és que salti la molla, això sí que és pitjar un interruptor.
