FLISTFLAST

El català no mor, el matem

Dimitim de la llengua. I la dimissió convertirà el català en una llengua zombi i a nosaltres en morts vivents

Un dia de primavera florida em van presentar de la manera més marciana amb la qual m’han presentat mai en tot planeta o galàxia. Vam anar a recollir, a l’escola, el fill d’un amic. Jugava amb els seus companys. I me’ls va presentar, em va presentar: “Es diu Francesc i sempre parla català”. Elemental, estimat Watson de pa sucat amb oli: aquells nens col·lectivament no articulaven ni una pusil·lànime, lil·liputenca i extraviada onomatopeia en català. El sabien, el parlaven, almenys la meitat eren catalanoparlants, però res. Jo vaig ser presentat com una anomalia humana del sistema, una criatura marginal, un friqui, un mico de fira selenita. Com un experiment de laboratori que acabava de sortir llefiscós després de ser gestat en una proveta. Sempre penso en aquesta escena. En els milers, milions, d’escenes diàries com aquesta. En aquesta pluja fosca, tòxica, feridora que, com un núvol soga, només ens cau al damunt a uns. Sempre hi penso quan, per exemple, passen coses com la d’aquests dies: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat, ha fixat, ha ordenat que dues escoles de Barcelona i una de Tarragona, a petició de sis famílies, facin el 25% de les classes en castellà als seus fills. És l’inici. Darrere, un dels moviments antiimmersió: l’Asamblea por una Escuela Bilingüe, que ja té posades les urpes en 2.000 projectes lingüístics d’escoles i instituts de tot el país. Al temps. Calceu-vos, anòmals, anormals, il·legals de tot Catalunya. Han entrat. I entraran.

Quan el 26 de gener de 1939, ara fa 80 anys, l’exèrcit franquista entra a Barcelona, parla amb una llengua i un llenguatge nous. El general Eliseo Álvarez-Arena fa el Bando del General Jefe de los Servicios de Ocupación. És la bíblia de l’ocupació. Ell ho diu clar: “ Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido ”. I així va ser: tothom es va enterrar en vida al taüt de casa seva. Si avui parlem català és perquè milers de catalans van continuar parlant la llengua a la mina, al zulo, al cau: a casa. El país de les illes enmig de la dictadura. Catalunya va ser un arxipèlag lingüístic. Illes llunyanes i properes però totes melangioses, solitàries, porticons endins, a la penombra dels mots fent submarinisme. Va ser una altra mostra de sorgiment a la superfície de l’Atlàntida Catalunya paraestat i del genètic moviment antisistema català. Vam perdre el carrer: vam guanyar les cases. Ara tot al revés.

Des de fa 40 anys diuen que el català és arreu: a les institucions, als mitjans, a les escoles, al carrer... Però no és així. Hem perdut el carrer, el paisatge, l’aire, i ara s’està entrant a les cases, a les famílies. El català ja no és una llengua, una raó, un moviment contra cap règim. El català ara és l’èxit del règim del passat etern: ens estem tancant a casa lliurement i voluntàriament. A Catalunya, cada català, quan neix, ja té un xip encastat perquè sigui un robot que parla castellà automàticament, naturalment, inqüestionablement. Però també li foten un altre xip: el del forat insondable de la llengua. El del català llengua de segona, inferior, no necessària, poc important, accessòria... El català no serveix prou per jugar al pati. Ni és suficient per demanar un taxi. Ni per preguntar a les botigues. El català està en un pou. No se’ns veu. No pugem a la superfície de la realitat, de la veritat, de la vida diària. Dimitim de la llengua. I la dimissió convertirà el català en una llengua zombi i a nosaltres en morts vivents.

Dimitir de la llengua és dimitir de la vida. El futur és el passat. El demà és aquell dels primers anys del franquisme. Quan arriba Nadal i en barris i pobles de tot Catalunya volen fer els Pastorets. Fer uns Pastorets en castellà? Fins i tot els franquistes van veure que els cauria un càstig de Déu amb una bateria de míssils bíblics. Inconcebible. Impossible. Irreal. I ho van resoldre així: feu-los en català. Però en el català d’abans. El verdaguerià. El que no té normes. El que no té res. El que sona a una llengua que no coneixes. El que et sembla una llengua morta. Que no serveix per a res. Mentre fas el paper, la interpretació. El pastoret que ara ja no serveix ni per a les ovelles, ni per al pastor, ni per a ningú: perquè ni Déu et ve a veure al teatre. Perquè ja no hi ha ningú fora de tu a l’escenari.